PRÀTICA 9. DIAGRAMA SISTÈMIC

Introducció:

Es basa en les relacions entre els individus. Les persones no tenen els problemes. Hi ha persones que s'encarreguen de mostrar els signes de les relacions disfuncionals. Fins ara deiem que l'aplicació sistemàtica consistia en tractar a qualsevol persona del cercle on es trobi el problema i que no sempre has de tractar a la persona que pateixi la patologia.

Un exemple és per exemple la Teràpia Familiar Estructural. Segons Salvador Minuchin no existeixen les families desestructurades, totes tenen estructura però algunes no tenen l'estructura estàndard ( pares més fills). En la nostra societat sempre hi ha hagut una fal·lacia molt coneguda ue era la següent: és normal que els fills de famílies desestructurades presentin dificultats. Amb el temps s'ha pogut comprovar que era mentida. El que importa és la resiliència que els progenitors t'ofereixin, tant si estan separats com si no. L'estructura d'una familia no garanteix el benestar dels infants. Dins que qualsevol tipus de famílies podem trobar persones que tinguin patologies i persones que no en tinguin. Allò que realment és necessari és saber com les famílies es relacionen, si la relació és satisfactòria....No depèn de si la mare és vidua o si els pares estan separats.

Un dels conceptes de Minuchin era la jerarquia. Aquest sempre està relacionat amb el concepte de poder. És normal i desitjable que dins de la familia hi hagin alguns membres que tinguin més poder i que per tant estableixin els límits. Quan més elevat és el teu lloc en la jerarquia més poder tens. Quan la jerarquia de poders es canvia sorgeixen les dificultats. Però no només en la família sinó per exemple en un grup d'amics, en un equip de futból. A cadascú li pertoca una quota de poder. La manera de distribuir-lo pot ser diferent. Si hi han intromisions la jerarquia de poder s'hauria de restructurar. Per exemple, una família on el pare tingui la autoritat màxima, si fa un viatge la mare obtindrà tot el poder ella.

Però llavors poder és el mateix que autoritat? ÒBVIAMENT NO!

És necessari que l'ordre jeràrquic es pugui capgirar. Per exemple. En un moment determinat, la infantesa, els pares cuiden dels fills. Aquest ordre a vegades es capgira quan els pares són vells els fills els cuiden. En un primer moment els pares tenen més poder i al final els pares acaben tenint-ne més, però això no significa que tinguin més autoritat. El poder no els hi podem prendre ja que és adquirit des del principi però l'autoritat se l'han de guanyar.

Un altre concepte és el de frontera. Hi ha decisions que pertanyen als progenitors. Si els pares no deixen que els fills interactuin amb ells per prendre les decisions la frontera entre ells serà rígida. Si els fills decideixen les fronteres són laxes. Els extrems no són bons, per tant, s'ha de trobar un punt mig. On els pares tinguin l'última paraula però que els fills se sentin que tenen veu dins de casa seva. La comunicació ha de fluir.

L'eina que van fer servir era un Genograma. És un mità gràfic que permet plasmar i representar l'estructura d'una organització sigui quina sigui. Un diagrama sistèmic és un mitjà gràfic que permet plasmar i representar el funcionament d'una organització.

Tasca: La tasca consisteix en realitzar un genograma i un diagrama sistèmic. Aquesta feina l'he realitzat amb la Maria Climent.

Llegenda del Genograma: Podem veure com una dona es casa amb un home del qual després es separa. Després es casa amb un home que morirà i que patirant un avortament. Posteriorment es casa amb un altre home del qual té tres fills i que la custodia la té ell. Per finalitzar es casa amb una dona adonant-se de la seva homosexualitat. La última parella té una filla, i el pare d'aquesta és mort.

Llegenda del Diagrama Sistèmic:

Tenim una parella. L'amiga de la noia es porta molt malament amb el xicot, però tenen una desavenència oculta. En canvi el millor amic del noi de la parella es porta molt malament amb l'amiga de la noia. I no oculten el conflicte.

Reflexió: Les dues últimes pràctiques tenen molt a veure. És a dir, totes dues tracten temes de l'enfocament sistèmic i crec que en la pràctica ja vaig esmentar que tot i que crec que aquest enfocament està força limitat, ja que no sempre el podrem aplicar és realment interessant. Tot això ens porta directament en una direcció: la teràpia familiar. Que és la situació on més es pot emprar. Les idees de Salvador Minuchin són realment bones. No pots jutjar a un nen perquè els seus pares no estiguin junts. Si que fa uns anys semblava que si els teus pares estaven separats era una desgràcia i que no te'n en sortiries a la vida. En l'actualitat és encara un aspecte que té rellevància però no tant! Els fills de pares separats poden fer exactament el mateix que els fills de pares junts. També poden formar famílies. Quan els teus pares es separen si que no passes una bona etapa. Però aquesta etapa s'acaba. Quan aquesta situació es dóna en l'escola els professors tendeixen a tractar-te massa bé, fan com si t'acabès de passar una desgràcia i els hi fessis molta pena. A ningú li agrada que sentin pena per ell. Al contrari, crec que necessari que els educadors sàpiguen el que ha passat, però no li han d'otorgar massa importància. Perquè llavors el nen pensarà que el que li ha passat és una desgràcia. Com deia abans, l'etapa en la que el nen de pares separats està trist és limitada. Un nen també pot estar trist per altres motius com la mort d'un avi, la baralla d'un germà...

Sempre es tendeix a dir que uns pares malavinguts són millors que uns pares separats. Discrepo totalment, i qualsevol persona que tingui dos dits de front em donarà la raó. El malestar d'uns pares malavinguts pot provocar al nen un període molt més llarg de tristesa. Relacionant amb les pràctiques anteriors a una casa on hi han pares malavinguts podríem trobar una xarxa insaluble. No he entès mai a les persones que intenten mantenir aquesta xarxa posant “tirites” perquè les coses no canviin. Ara està molt de moda posar l'etiqueta de familia desestructurada. Els meus pares estan separats i jo no em considero una persona que provingui d'una familia desestructurada. Crec que no segueixo l'estructura típica. Però quan em cataloguen d'aquesta manera em fan sentir malament. Crec que en una familia hi han valors que estan molt per sobre que tots aquests prejudicis. En una familia els valors com el respecte, l'afecte i la sinceritat estan molt per sobre de si els teus pares estan separats o no.

També he trobat interessant les aportacions sobre la jerarquia. Si que trobo normal que en una familia o bé en un equip de futbol hi ha d'haver una jerarquia. Sempre hi haurà gent que li agradarà arrossegar al carro i gent que li agradarà que l'arroseguin. Els pares per exemple, han viscut més coses que tu, i si ells s'han de responsabilitzar dels teus actes és normal que mereixin més poder. I també més autoritat. Però no sempre són dos conceptes que van units. El poder que tenen no és il·limitat. Tenen més poder perquè són qui et donen els diners, qui poden prendre decisions sobre tu, qui et mantenen....Però que facin tot això no significa que tinguin més autoritat, al menys moral. Qui no ha vist alguna familia on els fills sembla que decideixin pels pares? L'autoritat al igual que el respecte és una cosa que es guanya. Quan en una familia, un pare no mostra cap autoritat i el fill té poder, sobretot econòmic, pot ser un caos. Quan els fills senten que poden subsistir sense els pares mostren encara menys autoritat. Però d'altra banda penso que la prova per veure si la jerarquia familiar funciona és capgirant el poder. Com he dit abans pot ser que el pare faci creure molt als fills i tinguin autoritat enfront d'ell i que en canvi per la mare no mostrin la mateixa actitud. En tot cas, l'autoritat és una cosa que crec que es guanya amb el temps, no donant ordres, sinó dialogant amb els fills i fent-los veure que sempre

miraran per la seva seguretat i felicitat. S'ha acabat això d'imposar! No pots ordenar una cosa als teus fills. No són els teus esclaus. Has de mostrar-te firme davant de les decisions importants però a la vegada saber ser flexible sobre les decisions menys importants.

Un altra cosa important, és el concepte de frontera. Hi ha pares que creuen que poden pendre les decisions de manera unilateral. I això els converteix en dictadors no en pares. Per exemple una cosa tant senzilla com anar de vacances. Imaginem-nos dues families: la familia A i la familia B.

Els pares de la familia A volen anar a la platja i els fills volen anar a la muntanya. Els pares creuen que poden prendre les decisions sense consultar amb els fills. Per tant, informen a la resta de la familia dels plans. En aquell mateix moment els fills poden sentir que no tenen control sobre les seves vides, i no hi ha res pitjor, que no se'ls té en compte, que no se'ls valora....Hi haurà una baralla i finalment els fills quedaran subordinats als pares.

La familia B també mostra la mateixa diferència d'opinions. Però els pares mostren la seva preferència front els fills. Cadascú mostra la seva preferència. Finalment després de dialogar, els pares diuen que aquestes vacances les faran a la platja perquè els pares han treballat molt però que les pròximes seran a la muntanyha. Tots mostren les opcions però finalment fan els que els pares volen. Tot i això, els fills cedeixen perquè ja saben que els seus pares tenen paraula.

Un petit canvi d'actitud pot suposar un gran canvi.

En el moment de tenir fills no només te'n has d'encarregar de les seves necessitats materials sinó que també els has de tractar bé, els has de fer sentir estimats i valorats. I això ho aconsegueixes fent-los participar en la vida familiar i fent-los veure que ells també

compten.

També vull dir que les eines dels genogrames i dels diagrames són molt útils ja que com a simbologia et permet treballar millor i més ràpid.

Durant les pràctiques 8 i 9 he pogut veure que el món de les teràpies familiars poder arrivar a ser molt interessants. No són tant senzilles com jo creia. És més, pot arribar a ser molt complexe intentar recomposar una familia i més encara treballar en un àmbit tant íntim.

Annexos.

Recomano el llibre Técnicas de Terapia familiar del priopi Minunchin

http://www.youtube.com/watch?v=wDEVT8V5JHU link sobre una teràpia familiar segons el punt de vista sistèmic.

http://www.youtube.com/watch?v=fBhQMjRwfHA link sobre la supernnany on es pot veure que el control el tenen els fills.

http://es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Minuchin biografia de Minuchin.

Per acabar, aquesta és la última pràctica que faré. Vull dir que al principi quan em van dir que havia de fer una activitat en un blog, vaig pensar que sincerament seria molt pesat. A més, em feia una mica de vergonya començar a tractar temes on, inevitablement, en cada reflexio parlava una mica de mi mateixa. Ara que ja hem acabat, vull dir que m'ha agradat molt fer aquestes pràctiques perquè m'ha permès conéixer molt més a la Psicologia i que gràcies a això he ampliat els meus horitzons. Una de les coses que m'ha impactat més ha estat veure que les persones estem molt malaltes. Perquè moltes de les coses que tractàvem a classe jo les he viscut a la meva vida. Per exemple la introspecció crec que és una cosa molt necessaria perquè et fa plantejar-te si estas fent les coses bé o no, a la teva vida. És un exercici d'autoconsciència bàsic. La desensibilitazació ens ajuda a veure que la por és una cosa més de la vida, i que el que hem de fer és no limitar la nostra vida. No deixar de fer coses perquè tenim por. Les distorsions cognitives van ser molt entenedores ja que, tots en tenim. Tots fem coses que sabem que no tenen cap sentit però que les continuem fent. La pràctica de mecanismes de defensa també va ser molt didàctica. Tots fugim de les coses que ens fan mal. I realment les coses que la nostra ment fa sembla de ciència ficció. La pràctica sobre Freud va ser interessant perquè ens va permetre conéixer una mica més algunes bases de la psicologia. La pràctica sobre les necessitats humanes em va permetre veure que els comportaments de les persones els podem explicar a partir de les seves mancances. La pràctica sobre l'empatia era necessaria per la nostra professió ja que sinó podem entendre als altres, difícilment els podrem ajudar. I les últimes dues també han estat interessants pels motius que abans he esmentat.

Aquestes pràctiques en el blog no només han estat, al menys per mi, un exercici acadèmic. Sinó un aprenentatge vital. Puc dir, que ara visc millor. I no estic exagerant. Crec que en aquest moment de la meva vida necessitava a algú que mostrés èmfasi en el que explicava i necessitava aprendre el que altres psicòlegs deien per poder-ho aplicar a la meva vida. La nostra existència és limitada. Jo la vull aprofitar al màxim. No vull desaprofitar moments. No podria resumir tot el que he après amb una sola frase però del que si que estic segura és que ara sé que sóc capaç de tot el que em proposi, que intentaré allunyar-me de les persones que no em fan sentir bé, i que no perdré el temps en coses que no toquin.

Només em queda dir, que estic molt orgullosa de la meva feina i que estic molt agraïda pels coneixements que m'han estat otorgats.

Així que només em queda donar-te les GRÀCIES per tot Ernest!