Pràctica 8. Causalitat Circular

Introducció: Quan parlem de la causalitat circular hem de parlar de l'enfocament sistèmic. L'enfocament sistèmic es basa en el concepte de sistema. Amb aquest corrent psicològic es comença a tractar de diferent manera les patologies. Els altres corrents es centraven en l'individu, en la seva dinàmica interna, en les seves necessitats, és a dir, sempre es relaciona patologia amb individu. Segons les teories vistes fins ara l'individu és qui té una patologia i per tant, hem de tractar a aquella persona en concret.

Amb l'enfocament sistèmic les coses canvien de manera radical. Parteix de la base que totes les persones formen part d'un grup, d'entitats superiors. Com per exemple un grup d'amics, una familia, una comunitat de veïns... Per això podem afirmar que totes les persones estan connectades entre si i que tots formem part del sistema. Qualsevol peça de moguem pot afectar a tot el conjunt. Una metàfora que se m'acudeix per explicar aquest concepte és un castell de naipes. Si treus una carta totes les altres s'enfonsen. Si extrapolem aquesta situació a una familia per exemple la mort d'un fill afecta directament a l'individu mort en si. No obstant això la mare pot caure en una depressió, per exemple a algun membre de la familia se li poden ocorrer pensaments suïcides o poden passar moltes altres coses. Per tant, tenint en compte que la mort del fill només afecta al fill de manera directa pot afectar a la resta de la familia de manera indirecta. Una carta desmonta tot el castell. I això passa perquè formen part del mateix sistema ( la família). Per això mateix podem afirmar que no cal que tractem a l'individu afectat sinó que podem tractar a un altre membre del sistema. És a dir, si tractem a qualsevol persona del sistema podem arreglar el problema encara que el membre tractat no sigui qui tingui la patologia. Aquest corrent va començar a tenir més seguidors a mitjans del segle XX, cap al 1950. Es van començar a fer teràpies grupals, processos grupals... La conclusió és que no es pot separar a l'individu de la resta del sistema perquè sempre estem dins d'un context i en aquest hi han relacions. Les xarxes de connexió entre els diferents sistemes poden ser saludables o xarxes insalubles. Les saludables ens fan sentir bé i són positives per a tothom, en canvi les insalubles ens fan sentir malament i donen lloc a patologies. Per això treballem sobre relacions. La conseqüència directa és que no es considera que la persona sigui el problema, la persona pot manifestar símptomes però el problema és del sistema en si i no de l'individu. No hi ha persones malaltes, hi ha sistemes insalubles. Els pacients identificats (PI), són els que presenten els símptomes. Actuen com a indicador del sistema insaluble. Potser s'haurà de tractar a tota la familia o als dos membres de la parella. Aquesta idea és molt trencadora ja que fins ara el model que establiem era de causalitat. És a dir es dóna un element A ( la causa) que causa B ( l'efecte).

Però si intervenim sobre sobre la causa evitem l'efecte. I en alguns aspectes pot ser així. Amb l'enfocament sistèmic no importa l'origen de la causa sinó que importa com intervenir en aturar la causa. A vegades no es pot saber l'origen de la causa perquè formem part de diferents sistemes. No podem afirmar que l'origen d'un problema pot ser la familia perquè la persona també forma part d'altres sistemes com els amics, o d'altres. És a dir, en aquesta vida tenim rols diferents en cada moment. L'Alexandra no només forma part del grup de psicologia de la UdG. L'Alexandra no només és estudiant sinó que també és amiga i per tant té un sistema d'amistats, també té una familia, també fa classes d'italià. És a dir, l'Alexandra no només és estudiant, sinó que també és filla, és amiga, és estudiant d'italià... Tenim molts rols i és gairebé impossible descobrir l'origen. Perquè a més a més, les persones que formen part dels nostres sistemes també estan en contacte amb altres sistemes. Les influències rebudes són múltiples i per tant és difícil trobar l'origen del comportament de la persona que pateix una patologia. També pot ser que la causa hagi desaparegut però que l'efecte encara romangui, seria un cas de manteniment dels hàbits. Ara parlem de formes homeostàtiques, formes de comportament que en aquell tenien un sentit però ara ja no i tot i això les mantenim. A causa B. Ara ja hi ha A però B continua.

Per tant de moment podem dir que:

1.No es pot saber la causa de la patologia.

2.La causa pot haver desaparegut però l'efecte continua

3.Tot és causa o conseqüència ( causalitats circulars).

No sabem que va ser primer si la causa o la conseqüència. Va ser primer l'ou o la gallina?

No ens cal saber qui ha trencat el vidre per canviar-lo. La idea de què hem d'arribar a la causa per saber la patologia és falsa. La causa està sobrevalorada. Estem acostumats a intentar desxifrar la causa, els metges ho fan constantment, els psicoanalistes... Les intervencions sistèmiques volen tallar aquest cercle viciós i convetir-lo en un de virtuós. Podem parlar de Iatrogenia, és a dir, en el nostre cos quan toquem una cosa una altra en surt perjudicada, per exemple els efectes secundaris dels medicaments. El propi psicòleg ja forma part del sistema i per tant té interacció en TOT el sistema. Per tant, la figura del professional és de suma responsabilitat. A vegades el psicòleg ho espatlla tot. Actua com un nou element dins del sistema que genera interaccions. Cal que el professional vagi fent avaluacions per veure si tot està correcte de manera puntual i tenir en compte el poder de la seva influència.

Un autor important per a l'enfocament sistèmic va ser Gregory Baterson. Era un antropoleg que se'n va donar compte de les relacions entre sistemes que es produïen fins i tot en tribus indígenas. Cada

persona tenia un rol diferent i també hi havien realcions de causa efecte. Quan els “machos” es pintaven i demostraven la seva virilitat les fémines es posaven més sensuals i quan els “machos” se'n adonaven més encara ho feien. Es produeix una retroalimentació mútua. Quan entrem en aquesta dinàmica es produeix una simetria , aquestes no tenen perquè ser destructives. Quans els dos fan coses diferents parlem de relacions complementàries. S'estableixen dinàmiques diferents.

En les relacions simètriques els diferents elements del sistema interactuen de forma semblant ( en escalada o en desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

En les relacions complemetàries els diversos elements del sistema interactuen de forma molt diferent ( rols diferents).

Tasca: Crear 4 seqüències de causalitat circular que puguin començar en qualsevol lloc fent realcions simètriques i complementàries (constructives i destructives).

Complem. Constructiva i Destructiva

Simètrica Constructiva i Destructiva

Reflexió: Primerament diré que he trobat molt interessant l'enfocament sistemàtic però com molts altres corrents psicològics crec que li falten potes a la taula.

El fet de prendre consciència que formem part de grups és un concepte senzill però clau. Cadascú a la vida té rols diferents, com he dit abans podem i hem de ser més que una cosa, o bé no només estar dins d'una categoria. Et fet de formar part de diferents sistemes fa que rebem influències múltiples. I per tant estic d'acord en què és difícil cercar l'origen de la causa. Però la causa no s'ha infravalorar. Crec que l'enfocament sistèmic té avantatges molt positius i que en detreminades ocasions si que pot funcionar. Però crec que és una mica massa utòpic. M'explicaré. Una familia té una filla, a aquesta filla l'han maltractat psicològicament tota la seva vida i ara que ella és mare està fent exactament el mateix amb els seus fills. El seu home està precupat i creu que amb un enfocament sistèmic ho podrien arreglar. Segons la teoria de l'enfocament a la teràpia o bé caldria que hi anés el marit o bé tota la familia o bé el pare i la filla. Crec que ni ells tenen molt clar qui exactament de la familia hi ha d'anar, això per començar. També cal tenir en compte que en aquest cas que he exposat, veig molt difícil que una parella de maltractadors toleri anar a terapia. Per tant, sempre hi haurà casos on els membres que hagin d'anar a teràpia no hi vulguin anar. En aquest cas

hi hauria d'anar pràcticament tota la familia. Crec que l'enfocament sistèmic pot ajudar en casos on per exemple s'hagi mort alguna persona de la familia o aquest fet hagi afectat a tots els membres. Llavors si que ho considero convenient i oportú aquest tipus de teràpia. Però no crec que sigui efectiu que per exemple totes les teràpies del món es realitzin sota el punt de vista de l'enfocament sistèmic. A vegades si que és important saber la causa de la patologia, no estic segura si faig aquesta afirmació perquè tinc una formació bàsicament científica o perqué és realment el que penso. Crec que si no vas a cercar a l'origen rarament podràs incidir sobre l'efecte. Si que és veritat que no cal que sapiguem qui ha trencat el vidre per trencar-lo. Però si només ens limitem a arreglar-lo és a dir, a fer la funció reparadora, el vidre el poden tornar a trencar una i una altra vegada. Seria més lògic saber qui i perquè han trencat el vidre. Això suposa fer una mica la tasca de detectiu i després de reparador. A vegades ens pot costar cercar l'origen i en és llavors quan l'enfocament sistèmic pot tenir una fucnió de vital importància, no abans. És un bon mètode, però en la meva opinió no ha de ser el primer en emprar.

D'altra banda, en el cas de teràpies familiars, com he dit abans, crec que s'hauria de començar a utilitzar des del primer moment. A vegades en una família un problema que no és un drama es coneverteix en una patologia que se sol transmetre a la descendència juntament amb els gens. Per això crec que és un bon mètode per tallar d'arrel els problems i procurar una vida digna i normal als pacients. Trobo molt curiós el fet que tots estiguem relacionats. És del tot cert. Però dubto que si per exemple a una amiga meva l'hagin violat i a mi em portin a teràpia jo solucionaré els problemes de la meva amiga. Aquest per mi és el punt febles de l'enfocament sistèmic.

Una altra idea que també trobo fàcil d'entendre i imprescindible per explicar-ho és el concepte de xarxa saludable i xarxa insaluble. En una xarxa saludable la majoria dels individus del sistema surten beneficiats per aquest lligam, seria per exemple un grup d'amigues que s'entenen molt bé. Aquestes xarxes són per tant les ideals i les que les persones hem de buscar. Però pot ser que una persona sigui capaç de formar en un moment determinat de la seva vida una xarxa saludable i en un altre una d'insaluble? Un drogaddicte no pot formar xarxes saludables però una vegada s'hagi recuperat si. O per exemple un grup de persones que beguin alcohol no tenen perquè influir en una persona que vagi amb ells. Naturalment que pot incidir en la persona però dependran el caràcter de les persones, el seu nivell de persuació i moltres altres coses. Però òbviament sempre és més recomanable tenir xarxes saludables. Hi ha xarxes que les mantenim per por. Un matrimoni que està casat des de fa 20 anys i que sols no poden afrontar els deutes poden no separar-se encara que es portin molt malament . I fins i tot nosaltres podem mantenir xarxes saludables amb els nostres pares i insalubles amb la nostra parella.

La última idea que m'ha sobtat ha estat la dels efectes que encara romanen tot i que la causa ja no

existeix. Hi ha costums que adquirim i que mai deixem. Això en excés pot ser molt perjudicial ja que no prenem consciència que ho fem, al igual que moltes altres coses, i quan no sabem que fem una cosa rarament podre aturar aquest efecte. Una noia que hagi tingut una parella que es va portar molt malament amb ella fa que estigui a la defensiva. És una actitud que encara romàn. Ara la seva nova parella es porta bé amb ella. Tot i això ella té la costum de mira-li el telèfon mòbil.La nova parella s'enfada i poden caure en una xarxa insaluble.

Per acabar remarcaré dos punts claus. Amb altres pràctiques me n'havia adonat que hi han molts corrents psicològics i que molts professionals creuen que el seu és el millor. Hi ha una lluita per afirmar que la meva manera de guarir és millor que la teva, és a dir, situació de competitivitat. Actualment hi ha molts prejudicis contra la psicoanàlisis. I ja vaig dir en el seu moment que el que s'hauria de fer és procurar pel benestar dels pacients i no per si jo tinc o deixo de tenir raó. La meva idea és canviar aquesta competitivitat per una cooperació entre professionals. No hem de tenir por de no saber resoldre un cas. Si jo per exemple trio una especialitat i crec que un altre company se'n pot fer càrrec millor que jo la meva obligació és derivar a aquest pacient. Hi ha moltes maneres de ser un bon psicòleg. No sempre he de saber resoldre el cas de la persona. Crec convenient que hi hagin diversos plantejaments d'actuació sempre i quan estiguin demostrats que siguin efectius. Si tots ens dediquéssim a una especialitat en concret hi hauria molta més gent malalta. Es tracta d'estudiar coses útils i de saber cooperar entre els diferents professionals per a poder beneficar al pacient que és la persona més important. No podem establir un protocol d'ajuda perquè cada pacient és diferent.

El fet que el psicòleg formi part del sistema del pacient causa una mica de basarda. És una responsabilitat molt gran i crec sincerament que posar-te en mans d'un psicòleg pot ser el millor o el pitjor que faras mai. Un professional et pot destrossar la vida sinó té les eines necessàries. Per això, crec que és sumament important la formació i veure que tens capacitats com cooperació, empatia...

És una responsabilitat molt gran que no tothom està preparat per fer i que si volem que algun dia se'ns reconegui com a tals haurem de treballar dur.

En el tema de les relacions complementàries o simètriques m'he quedat sobtada perquè són exemples que molts de nosaltres fem en el dia a dir. Les simètriques destructives estan a l'ordre del dia. Disputes entre amigues per exemple. I les complementàries destructives encara més. Crec que un signe de maduresa és saber que perquè una persona ens tracti malament o ens estigui cridant no ens hem de rebaixar al seu nivell. La cosa més fàcil que podem fer és rebaixar-nos i la més difícil però la més efectiva és demostrar que tu no ets tant maleducat ni tant violent o d'altres. S'ha d'acabar l'ull per ull perquè al final ens quedarem tots ben cegs. La nosta vida és molt curta, massa curta i ja ens posaran prous entrebancs com perquè encara ens dediquem a perdre el temps. La meva reflexió és que fugim de tot allò que ens fa mal o ens fa sentir malament. Aprofitem el temps que ens donen que és com un regal i compartim el que podem donar als altres. Fugim de la gent que actua com forats negres absorvint-nos l'energia. Recordem-nos de viure. I aprenem a apreciar totes les coses bones i a les persones que fan que la nostra vida sigui un lloc on poder VIURE i ser feliç.

Annexos

http://www.opuslibros.org/PDF/Paul%20Watzlawick%20-%20El%20Arte%20de%20Amargarse%20la%20Vida.pdf link sobre la introducció del llibre El arte de amargar-se la vida

http://www.buenastareas.com/temas/causalidad-circular/0 link sobre l'enfocament sistèmic i les teràpies familiars, resum per fer més entenedora l'explicació.

http://es.wikipedia.org/wiki/Gregory_Bateson link sobre la vida de G. Bateson

http://www.youtube.com/watch?v=Xwm3MZxFJAs link sobre l'enfocament sistèmic per part del doctor Adolfo Perinat.