PRÀTICA 9. DIAGRAMA SISTÈMIC

Introducció:

Es basa en les relacions entre els individus. Les persones no tenen els problemes. Hi ha persones que s'encarreguen de mostrar els signes de les relacions disfuncionals. Fins ara deiem que l'aplicació sistemàtica consistia en tractar a qualsevol persona del cercle on es trobi el problema i que no sempre has de tractar a la persona que pateixi la patologia.

Un exemple és per exemple la Teràpia Familiar Estructural. Segons Salvador Minuchin no existeixen les families desestructurades, totes tenen estructura però algunes no tenen l'estructura estàndard ( pares més fills). En la nostra societat sempre hi ha hagut una fal·lacia molt coneguda ue era la següent: és normal que els fills de famílies desestructurades presentin dificultats. Amb el temps s'ha pogut comprovar que era mentida. El que importa és la resiliència que els progenitors t'ofereixin, tant si estan separats com si no. L'estructura d'una familia no garanteix el benestar dels infants. Dins que qualsevol tipus de famílies podem trobar persones que tinguin patologies i persones que no en tinguin. Allò que realment és necessari és saber com les famílies es relacionen, si la relació és satisfactòria....No depèn de si la mare és vidua o si els pares estan separats.

Un dels conceptes de Minuchin era la jerarquia. Aquest sempre està relacionat amb el concepte de poder. És normal i desitjable que dins de la familia hi hagin alguns membres que tinguin més poder i que per tant estableixin els límits. Quan més elevat és el teu lloc en la jerarquia més poder tens. Quan la jerarquia de poders es canvia sorgeixen les dificultats. Però no només en la família sinó per exemple en un grup d'amics, en un equip de futból. A cadascú li pertoca una quota de poder. La manera de distribuir-lo pot ser diferent. Si hi han intromisions la jerarquia de poder s'hauria de restructurar. Per exemple, una família on el pare tingui la autoritat màxima, si fa un viatge la mare obtindrà tot el poder ella.

Però llavors poder és el mateix que autoritat? ÒBVIAMENT NO!

És necessari que l'ordre jeràrquic es pugui capgirar. Per exemple. En un moment determinat, la infantesa, els pares cuiden dels fills. Aquest ordre a vegades es capgira quan els pares són vells els fills els cuiden. En un primer moment els pares tenen més poder i al final els pares acaben tenint-ne més, però això no significa que tinguin més autoritat. El poder no els hi podem prendre ja que és adquirit des del principi però l'autoritat se l'han de guanyar.

Un altre concepte és el de frontera. Hi ha decisions que pertanyen als progenitors. Si els pares no deixen que els fills interactuin amb ells per prendre les decisions la frontera entre ells serà rígida. Si els fills decideixen les fronteres són laxes. Els extrems no són bons, per tant, s'ha de trobar un punt mig. On els pares tinguin l'última paraula però que els fills se sentin que tenen veu dins de casa seva. La comunicació ha de fluir.

L'eina que van fer servir era un Genograma. És un mità gràfic que permet plasmar i representar l'estructura d'una organització sigui quina sigui. Un diagrama sistèmic és un mitjà gràfic que permet plasmar i representar el funcionament d'una organització.

Tasca: La tasca consisteix en realitzar un genograma i un diagrama sistèmic. Aquesta feina l'he realitzat amb la Maria Climent.

Llegenda del Genograma: Podem veure com una dona es casa amb un home del qual després es separa. Després es casa amb un home que morirà i que patirant un avortament. Posteriorment es casa amb un altre home del qual té tres fills i que la custodia la té ell. Per finalitzar es casa amb una dona adonant-se de la seva homosexualitat. La última parella té una filla, i el pare d'aquesta és mort.

Llegenda del Diagrama Sistèmic:

Tenim una parella. L'amiga de la noia es porta molt malament amb el xicot, però tenen una desavenència oculta. En canvi el millor amic del noi de la parella es porta molt malament amb l'amiga de la noia. I no oculten el conflicte.

Reflexió: Les dues últimes pràctiques tenen molt a veure. És a dir, totes dues tracten temes de l'enfocament sistèmic i crec que en la pràctica ja vaig esmentar que tot i que crec que aquest enfocament està força limitat, ja que no sempre el podrem aplicar és realment interessant. Tot això ens porta directament en una direcció: la teràpia familiar. Que és la situació on més es pot emprar. Les idees de Salvador Minuchin són realment bones. No pots jutjar a un nen perquè els seus pares no estiguin junts. Si que fa uns anys semblava que si els teus pares estaven separats era una desgràcia i que no te'n en sortiries a la vida. En l'actualitat és encara un aspecte que té rellevància però no tant! Els fills de pares separats poden fer exactament el mateix que els fills de pares junts. També poden formar famílies. Quan els teus pares es separen si que no passes una bona etapa. Però aquesta etapa s'acaba. Quan aquesta situació es dóna en l'escola els professors tendeixen a tractar-te massa bé, fan com si t'acabès de passar una desgràcia i els hi fessis molta pena. A ningú li agrada que sentin pena per ell. Al contrari, crec que necessari que els educadors sàpiguen el que ha passat, però no li han d'otorgar massa importància. Perquè llavors el nen pensarà que el que li ha passat és una desgràcia. Com deia abans, l'etapa en la que el nen de pares separats està trist és limitada. Un nen també pot estar trist per altres motius com la mort d'un avi, la baralla d'un germà...

Sempre es tendeix a dir que uns pares malavinguts són millors que uns pares separats. Discrepo totalment, i qualsevol persona que tingui dos dits de front em donarà la raó. El malestar d'uns pares malavinguts pot provocar al nen un període molt més llarg de tristesa. Relacionant amb les pràctiques anteriors a una casa on hi han pares malavinguts podríem trobar una xarxa insaluble. No he entès mai a les persones que intenten mantenir aquesta xarxa posant “tirites” perquè les coses no canviin. Ara està molt de moda posar l'etiqueta de familia desestructurada. Els meus pares estan separats i jo no em considero una persona que provingui d'una familia desestructurada. Crec que no segueixo l'estructura típica. Però quan em cataloguen d'aquesta manera em fan sentir malament. Crec que en una familia hi han valors que estan molt per sobre que tots aquests prejudicis. En una familia els valors com el respecte, l'afecte i la sinceritat estan molt per sobre de si els teus pares estan separats o no.

També he trobat interessant les aportacions sobre la jerarquia. Si que trobo normal que en una familia o bé en un equip de futbol hi ha d'haver una jerarquia. Sempre hi haurà gent que li agradarà arrossegar al carro i gent que li agradarà que l'arroseguin. Els pares per exemple, han viscut més coses que tu, i si ells s'han de responsabilitzar dels teus actes és normal que mereixin més poder. I també més autoritat. Però no sempre són dos conceptes que van units. El poder que tenen no és il·limitat. Tenen més poder perquè són qui et donen els diners, qui poden prendre decisions sobre tu, qui et mantenen....Però que facin tot això no significa que tinguin més autoritat, al menys moral. Qui no ha vist alguna familia on els fills sembla que decideixin pels pares? L'autoritat al igual que el respecte és una cosa que es guanya. Quan en una familia, un pare no mostra cap autoritat i el fill té poder, sobretot econòmic, pot ser un caos. Quan els fills senten que poden subsistir sense els pares mostren encara menys autoritat. Però d'altra banda penso que la prova per veure si la jerarquia familiar funciona és capgirant el poder. Com he dit abans pot ser que el pare faci creure molt als fills i tinguin autoritat enfront d'ell i que en canvi per la mare no mostrin la mateixa actitud. En tot cas, l'autoritat és una cosa que crec que es guanya amb el temps, no donant ordres, sinó dialogant amb els fills i fent-los veure que sempre

miraran per la seva seguretat i felicitat. S'ha acabat això d'imposar! No pots ordenar una cosa als teus fills. No són els teus esclaus. Has de mostrar-te firme davant de les decisions importants però a la vegada saber ser flexible sobre les decisions menys importants.

Un altra cosa important, és el concepte de frontera. Hi ha pares que creuen que poden pendre les decisions de manera unilateral. I això els converteix en dictadors no en pares. Per exemple una cosa tant senzilla com anar de vacances. Imaginem-nos dues families: la familia A i la familia B.

Els pares de la familia A volen anar a la platja i els fills volen anar a la muntanya. Els pares creuen que poden prendre les decisions sense consultar amb els fills. Per tant, informen a la resta de la familia dels plans. En aquell mateix moment els fills poden sentir que no tenen control sobre les seves vides, i no hi ha res pitjor, que no se'ls té en compte, que no se'ls valora....Hi haurà una baralla i finalment els fills quedaran subordinats als pares.

La familia B també mostra la mateixa diferència d'opinions. Però els pares mostren la seva preferència front els fills. Cadascú mostra la seva preferència. Finalment després de dialogar, els pares diuen que aquestes vacances les faran a la platja perquè els pares han treballat molt però que les pròximes seran a la muntanyha. Tots mostren les opcions però finalment fan els que els pares volen. Tot i això, els fills cedeixen perquè ja saben que els seus pares tenen paraula.

Un petit canvi d'actitud pot suposar un gran canvi.

En el moment de tenir fills no només te'n has d'encarregar de les seves necessitats materials sinó que també els has de tractar bé, els has de fer sentir estimats i valorats. I això ho aconsegueixes fent-los participar en la vida familiar i fent-los veure que ells també

compten.

També vull dir que les eines dels genogrames i dels diagrames són molt útils ja que com a simbologia et permet treballar millor i més ràpid.

Durant les pràctiques 8 i 9 he pogut veure que el món de les teràpies familiars poder arrivar a ser molt interessants. No són tant senzilles com jo creia. És més, pot arribar a ser molt complexe intentar recomposar una familia i més encara treballar en un àmbit tant íntim.

Annexos.

Recomano el llibre Técnicas de Terapia familiar del priopi Minunchin

http://www.youtube.com/watch?v=wDEVT8V5JHU link sobre una teràpia familiar segons el punt de vista sistèmic.

http://www.youtube.com/watch?v=fBhQMjRwfHA link sobre la supernnany on es pot veure que el control el tenen els fills.

http://es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Minuchin biografia de Minuchin.

Per acabar, aquesta és la última pràctica que faré. Vull dir que al principi quan em van dir que havia de fer una activitat en un blog, vaig pensar que sincerament seria molt pesat. A més, em feia una mica de vergonya començar a tractar temes on, inevitablement, en cada reflexio parlava una mica de mi mateixa. Ara que ja hem acabat, vull dir que m'ha agradat molt fer aquestes pràctiques perquè m'ha permès conéixer molt més a la Psicologia i que gràcies a això he ampliat els meus horitzons. Una de les coses que m'ha impactat més ha estat veure que les persones estem molt malaltes. Perquè moltes de les coses que tractàvem a classe jo les he viscut a la meva vida. Per exemple la introspecció crec que és una cosa molt necessaria perquè et fa plantejar-te si estas fent les coses bé o no, a la teva vida. És un exercici d'autoconsciència bàsic. La desensibilitazació ens ajuda a veure que la por és una cosa més de la vida, i que el que hem de fer és no limitar la nostra vida. No deixar de fer coses perquè tenim por. Les distorsions cognitives van ser molt entenedores ja que, tots en tenim. Tots fem coses que sabem que no tenen cap sentit però que les continuem fent. La pràctica de mecanismes de defensa també va ser molt didàctica. Tots fugim de les coses que ens fan mal. I realment les coses que la nostra ment fa sembla de ciència ficció. La pràctica sobre Freud va ser interessant perquè ens va permetre conéixer una mica més algunes bases de la psicologia. La pràctica sobre les necessitats humanes em va permetre veure que els comportaments de les persones els podem explicar a partir de les seves mancances. La pràctica sobre l'empatia era necessaria per la nostra professió ja que sinó podem entendre als altres, difícilment els podrem ajudar. I les últimes dues també han estat interessants pels motius que abans he esmentat.

Aquestes pràctiques en el blog no només han estat, al menys per mi, un exercici acadèmic. Sinó un aprenentatge vital. Puc dir, que ara visc millor. I no estic exagerant. Crec que en aquest moment de la meva vida necessitava a algú que mostrés èmfasi en el que explicava i necessitava aprendre el que altres psicòlegs deien per poder-ho aplicar a la meva vida. La nostra existència és limitada. Jo la vull aprofitar al màxim. No vull desaprofitar moments. No podria resumir tot el que he après amb una sola frase però del que si que estic segura és que ara sé que sóc capaç de tot el que em proposi, que intentaré allunyar-me de les persones que no em fan sentir bé, i que no perdré el temps en coses que no toquin.

Només em queda dir, que estic molt orgullosa de la meva feina i que estic molt agraïda pels coneixements que m'han estat otorgats.

Així que només em queda donar-te les GRÀCIES per tot Ernest!

Pràctica 8. Causalitat Circular

Introducció: Quan parlem de la causalitat circular hem de parlar de l'enfocament sistèmic. L'enfocament sistèmic es basa en el concepte de sistema. Amb aquest corrent psicològic es comença a tractar de diferent manera les patologies. Els altres corrents es centraven en l'individu, en la seva dinàmica interna, en les seves necessitats, és a dir, sempre es relaciona patologia amb individu. Segons les teories vistes fins ara l'individu és qui té una patologia i per tant, hem de tractar a aquella persona en concret.

Amb l'enfocament sistèmic les coses canvien de manera radical. Parteix de la base que totes les persones formen part d'un grup, d'entitats superiors. Com per exemple un grup d'amics, una familia, una comunitat de veïns... Per això podem afirmar que totes les persones estan connectades entre si i que tots formem part del sistema. Qualsevol peça de moguem pot afectar a tot el conjunt. Una metàfora que se m'acudeix per explicar aquest concepte és un castell de naipes. Si treus una carta totes les altres s'enfonsen. Si extrapolem aquesta situació a una familia per exemple la mort d'un fill afecta directament a l'individu mort en si. No obstant això la mare pot caure en una depressió, per exemple a algun membre de la familia se li poden ocorrer pensaments suïcides o poden passar moltes altres coses. Per tant, tenint en compte que la mort del fill només afecta al fill de manera directa pot afectar a la resta de la familia de manera indirecta. Una carta desmonta tot el castell. I això passa perquè formen part del mateix sistema ( la família). Per això mateix podem afirmar que no cal que tractem a l'individu afectat sinó que podem tractar a un altre membre del sistema. És a dir, si tractem a qualsevol persona del sistema podem arreglar el problema encara que el membre tractat no sigui qui tingui la patologia. Aquest corrent va començar a tenir més seguidors a mitjans del segle XX, cap al 1950. Es van començar a fer teràpies grupals, processos grupals... La conclusió és que no es pot separar a l'individu de la resta del sistema perquè sempre estem dins d'un context i en aquest hi han relacions. Les xarxes de connexió entre els diferents sistemes poden ser saludables o xarxes insalubles. Les saludables ens fan sentir bé i són positives per a tothom, en canvi les insalubles ens fan sentir malament i donen lloc a patologies. Per això treballem sobre relacions. La conseqüència directa és que no es considera que la persona sigui el problema, la persona pot manifestar símptomes però el problema és del sistema en si i no de l'individu. No hi ha persones malaltes, hi ha sistemes insalubles. Els pacients identificats (PI), són els que presenten els símptomes. Actuen com a indicador del sistema insaluble. Potser s'haurà de tractar a tota la familia o als dos membres de la parella. Aquesta idea és molt trencadora ja que fins ara el model que establiem era de causalitat. És a dir es dóna un element A ( la causa) que causa B ( l'efecte).

Però si intervenim sobre sobre la causa evitem l'efecte. I en alguns aspectes pot ser així. Amb l'enfocament sistèmic no importa l'origen de la causa sinó que importa com intervenir en aturar la causa. A vegades no es pot saber l'origen de la causa perquè formem part de diferents sistemes. No podem afirmar que l'origen d'un problema pot ser la familia perquè la persona també forma part d'altres sistemes com els amics, o d'altres. És a dir, en aquesta vida tenim rols diferents en cada moment. L'Alexandra no només forma part del grup de psicologia de la UdG. L'Alexandra no només és estudiant sinó que també és amiga i per tant té un sistema d'amistats, també té una familia, també fa classes d'italià. És a dir, l'Alexandra no només és estudiant, sinó que també és filla, és amiga, és estudiant d'italià... Tenim molts rols i és gairebé impossible descobrir l'origen. Perquè a més a més, les persones que formen part dels nostres sistemes també estan en contacte amb altres sistemes. Les influències rebudes són múltiples i per tant és difícil trobar l'origen del comportament de la persona que pateix una patologia. També pot ser que la causa hagi desaparegut però que l'efecte encara romangui, seria un cas de manteniment dels hàbits. Ara parlem de formes homeostàtiques, formes de comportament que en aquell tenien un sentit però ara ja no i tot i això les mantenim. A causa B. Ara ja hi ha A però B continua.

Per tant de moment podem dir que:

1.No es pot saber la causa de la patologia.

2.La causa pot haver desaparegut però l'efecte continua

3.Tot és causa o conseqüència ( causalitats circulars).

No sabem que va ser primer si la causa o la conseqüència. Va ser primer l'ou o la gallina?

No ens cal saber qui ha trencat el vidre per canviar-lo. La idea de què hem d'arribar a la causa per saber la patologia és falsa. La causa està sobrevalorada. Estem acostumats a intentar desxifrar la causa, els metges ho fan constantment, els psicoanalistes... Les intervencions sistèmiques volen tallar aquest cercle viciós i convetir-lo en un de virtuós. Podem parlar de Iatrogenia, és a dir, en el nostre cos quan toquem una cosa una altra en surt perjudicada, per exemple els efectes secundaris dels medicaments. El propi psicòleg ja forma part del sistema i per tant té interacció en TOT el sistema. Per tant, la figura del professional és de suma responsabilitat. A vegades el psicòleg ho espatlla tot. Actua com un nou element dins del sistema que genera interaccions. Cal que el professional vagi fent avaluacions per veure si tot està correcte de manera puntual i tenir en compte el poder de la seva influència.

Un autor important per a l'enfocament sistèmic va ser Gregory Baterson. Era un antropoleg que se'n va donar compte de les relacions entre sistemes que es produïen fins i tot en tribus indígenas. Cada

persona tenia un rol diferent i també hi havien realcions de causa efecte. Quan els “machos” es pintaven i demostraven la seva virilitat les fémines es posaven més sensuals i quan els “machos” se'n adonaven més encara ho feien. Es produeix una retroalimentació mútua. Quan entrem en aquesta dinàmica es produeix una simetria , aquestes no tenen perquè ser destructives. Quans els dos fan coses diferents parlem de relacions complementàries. S'estableixen dinàmiques diferents.

En les relacions simètriques els diferents elements del sistema interactuen de forma semblant ( en escalada o en desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

En les relacions complemetàries els diversos elements del sistema interactuen de forma molt diferent ( rols diferents).

Tasca: Crear 4 seqüències de causalitat circular que puguin començar en qualsevol lloc fent realcions simètriques i complementàries (constructives i destructives).

Complem. Constructiva i Destructiva

Simètrica Constructiva i Destructiva

Reflexió: Primerament diré que he trobat molt interessant l'enfocament sistemàtic però com molts altres corrents psicològics crec que li falten potes a la taula.

El fet de prendre consciència que formem part de grups és un concepte senzill però clau. Cadascú a la vida té rols diferents, com he dit abans podem i hem de ser més que una cosa, o bé no només estar dins d'una categoria. Et fet de formar part de diferents sistemes fa que rebem influències múltiples. I per tant estic d'acord en què és difícil cercar l'origen de la causa. Però la causa no s'ha infravalorar. Crec que l'enfocament sistèmic té avantatges molt positius i que en detreminades ocasions si que pot funcionar. Però crec que és una mica massa utòpic. M'explicaré. Una familia té una filla, a aquesta filla l'han maltractat psicològicament tota la seva vida i ara que ella és mare està fent exactament el mateix amb els seus fills. El seu home està precupat i creu que amb un enfocament sistèmic ho podrien arreglar. Segons la teoria de l'enfocament a la teràpia o bé caldria que hi anés el marit o bé tota la familia o bé el pare i la filla. Crec que ni ells tenen molt clar qui exactament de la familia hi ha d'anar, això per començar. També cal tenir en compte que en aquest cas que he exposat, veig molt difícil que una parella de maltractadors toleri anar a terapia. Per tant, sempre hi haurà casos on els membres que hagin d'anar a teràpia no hi vulguin anar. En aquest cas

hi hauria d'anar pràcticament tota la familia. Crec que l'enfocament sistèmic pot ajudar en casos on per exemple s'hagi mort alguna persona de la familia o aquest fet hagi afectat a tots els membres. Llavors si que ho considero convenient i oportú aquest tipus de teràpia. Però no crec que sigui efectiu que per exemple totes les teràpies del món es realitzin sota el punt de vista de l'enfocament sistèmic. A vegades si que és important saber la causa de la patologia, no estic segura si faig aquesta afirmació perquè tinc una formació bàsicament científica o perqué és realment el que penso. Crec que si no vas a cercar a l'origen rarament podràs incidir sobre l'efecte. Si que és veritat que no cal que sapiguem qui ha trencat el vidre per trencar-lo. Però si només ens limitem a arreglar-lo és a dir, a fer la funció reparadora, el vidre el poden tornar a trencar una i una altra vegada. Seria més lògic saber qui i perquè han trencat el vidre. Això suposa fer una mica la tasca de detectiu i després de reparador. A vegades ens pot costar cercar l'origen i en és llavors quan l'enfocament sistèmic pot tenir una fucnió de vital importància, no abans. És un bon mètode, però en la meva opinió no ha de ser el primer en emprar.

D'altra banda, en el cas de teràpies familiars, com he dit abans, crec que s'hauria de començar a utilitzar des del primer moment. A vegades en una família un problema que no és un drama es coneverteix en una patologia que se sol transmetre a la descendència juntament amb els gens. Per això crec que és un bon mètode per tallar d'arrel els problems i procurar una vida digna i normal als pacients. Trobo molt curiós el fet que tots estiguem relacionats. És del tot cert. Però dubto que si per exemple a una amiga meva l'hagin violat i a mi em portin a teràpia jo solucionaré els problemes de la meva amiga. Aquest per mi és el punt febles de l'enfocament sistèmic.

Una altra idea que també trobo fàcil d'entendre i imprescindible per explicar-ho és el concepte de xarxa saludable i xarxa insaluble. En una xarxa saludable la majoria dels individus del sistema surten beneficiats per aquest lligam, seria per exemple un grup d'amigues que s'entenen molt bé. Aquestes xarxes són per tant les ideals i les que les persones hem de buscar. Però pot ser que una persona sigui capaç de formar en un moment determinat de la seva vida una xarxa saludable i en un altre una d'insaluble? Un drogaddicte no pot formar xarxes saludables però una vegada s'hagi recuperat si. O per exemple un grup de persones que beguin alcohol no tenen perquè influir en una persona que vagi amb ells. Naturalment que pot incidir en la persona però dependran el caràcter de les persones, el seu nivell de persuació i moltres altres coses. Però òbviament sempre és més recomanable tenir xarxes saludables. Hi ha xarxes que les mantenim per por. Un matrimoni que està casat des de fa 20 anys i que sols no poden afrontar els deutes poden no separar-se encara que es portin molt malament . I fins i tot nosaltres podem mantenir xarxes saludables amb els nostres pares i insalubles amb la nostra parella.

La última idea que m'ha sobtat ha estat la dels efectes que encara romanen tot i que la causa ja no

existeix. Hi ha costums que adquirim i que mai deixem. Això en excés pot ser molt perjudicial ja que no prenem consciència que ho fem, al igual que moltes altres coses, i quan no sabem que fem una cosa rarament podre aturar aquest efecte. Una noia que hagi tingut una parella que es va portar molt malament amb ella fa que estigui a la defensiva. És una actitud que encara romàn. Ara la seva nova parella es porta bé amb ella. Tot i això ella té la costum de mira-li el telèfon mòbil.La nova parella s'enfada i poden caure en una xarxa insaluble.

Per acabar remarcaré dos punts claus. Amb altres pràctiques me n'havia adonat que hi han molts corrents psicològics i que molts professionals creuen que el seu és el millor. Hi ha una lluita per afirmar que la meva manera de guarir és millor que la teva, és a dir, situació de competitivitat. Actualment hi ha molts prejudicis contra la psicoanàlisis. I ja vaig dir en el seu moment que el que s'hauria de fer és procurar pel benestar dels pacients i no per si jo tinc o deixo de tenir raó. La meva idea és canviar aquesta competitivitat per una cooperació entre professionals. No hem de tenir por de no saber resoldre un cas. Si jo per exemple trio una especialitat i crec que un altre company se'n pot fer càrrec millor que jo la meva obligació és derivar a aquest pacient. Hi ha moltes maneres de ser un bon psicòleg. No sempre he de saber resoldre el cas de la persona. Crec convenient que hi hagin diversos plantejaments d'actuació sempre i quan estiguin demostrats que siguin efectius. Si tots ens dediquéssim a una especialitat en concret hi hauria molta més gent malalta. Es tracta d'estudiar coses útils i de saber cooperar entre els diferents professionals per a poder beneficar al pacient que és la persona més important. No podem establir un protocol d'ajuda perquè cada pacient és diferent.

El fet que el psicòleg formi part del sistema del pacient causa una mica de basarda. És una responsabilitat molt gran i crec sincerament que posar-te en mans d'un psicòleg pot ser el millor o el pitjor que faras mai. Un professional et pot destrossar la vida sinó té les eines necessàries. Per això, crec que és sumament important la formació i veure que tens capacitats com cooperació, empatia...

És una responsabilitat molt gran que no tothom està preparat per fer i que si volem que algun dia se'ns reconegui com a tals haurem de treballar dur.

En el tema de les relacions complementàries o simètriques m'he quedat sobtada perquè són exemples que molts de nosaltres fem en el dia a dir. Les simètriques destructives estan a l'ordre del dia. Disputes entre amigues per exemple. I les complementàries destructives encara més. Crec que un signe de maduresa és saber que perquè una persona ens tracti malament o ens estigui cridant no ens hem de rebaixar al seu nivell. La cosa més fàcil que podem fer és rebaixar-nos i la més difícil però la més efectiva és demostrar que tu no ets tant maleducat ni tant violent o d'altres. S'ha d'acabar l'ull per ull perquè al final ens quedarem tots ben cegs. La nosta vida és molt curta, massa curta i ja ens posaran prous entrebancs com perquè encara ens dediquem a perdre el temps. La meva reflexió és que fugim de tot allò que ens fa mal o ens fa sentir malament. Aprofitem el temps que ens donen que és com un regal i compartim el que podem donar als altres. Fugim de la gent que actua com forats negres absorvint-nos l'energia. Recordem-nos de viure. I aprenem a apreciar totes les coses bones i a les persones que fan que la nostra vida sigui un lloc on poder VIURE i ser feliç.

Annexos

http://www.opuslibros.org/PDF/Paul%20Watzlawick%20-%20El%20Arte%20de%20Amargarse%20la%20Vida.pdf link sobre la introducció del llibre El arte de amargar-se la vida

http://www.buenastareas.com/temas/causalidad-circular/0 link sobre l'enfocament sistèmic i les teràpies familiars, resum per fer més entenedora l'explicació.

http://es.wikipedia.org/wiki/Gregory_Bateson link sobre la vida de G. Bateson

http://www.youtube.com/watch?v=Xwm3MZxFJAs link sobre l'enfocament sistèmic per part del doctor Adolfo Perinat.

Pràctica 6. Les necessitats humanes

Introducció: En l'anterior pràctica ja vam treballar en la Psicologia Humanista amb la figura de Carl Rogers. L'altra gran figura d'aquest corrent va ser Abraham Maslow.

Maslow va fer format fins de l'àmbit conductista. A Amèrica en aquell moment els corrents psicològics més importants eren la psicoanàlisis ( la persona és egoista per naturalesa ID) i el conductisme (actuem com màquines). A Maslow, però, no li agradava el model de persona i la manera d'intervenir de cap dels dos corrents esmentats. Per tant, en va formar un de nou. Maslow considera que les persones si que tenen aspectes positius innats. En canvi en el conductisme el que es diu és que perquè una persona faci una cosa bona l'hem de motivar. La psicoanàlisis en canvi afirma que fem accions bones per sublimacions ( coses pendents en algun moment de la vida).

En canvi la Psicologia Humanista afirma que les persones són bones si es creen els factors perquè les persones cobreixen les seves necessitats. Quan una persona té cobertes les necessitats apareix la noblesa. Si estic content faig content als altres i si faig feliç als altres em faig feliç a mi mateix. L'altruisme i l'egoisme és la mateixa cosa?

Si jo tinc cobertes les meves necessitats òbviament podré ajudar als altres. Però si espero que els altres em donin un cop de mà m'estic deixant d'ocupar de mi. El lema seria: ocupat de tu per poder ocupar-te dels altres.

Les necessitats són tot allò que si no es compleix et poses malalt o mors.

Maslow estudia a les persones plenament humanes. Es va fixar en tres dels seus professors per a poder fer una llista de les necessitats universals. Una persona ha de cobrir les seves necessitats fisiològiques i espirituals, però no només això, sinó que ha de vetllar perquè aquestes romanguin al llarg del temps. Per a poder fer més visual aquesta teoria Maslow va fer una piràmide de les necessitats humanes. Aquesta piràmide endreça les necessitats que ens permeten entendre el comportament de les persones i poder-les , d'aquesta manera, intervenir-les. Un motiu és allò que ens mou perquè poguem satisfer la nostra necessitat.

La piràmide consta de 5 nivells: En el primer nivell trobem els aspectes més bàsics com el menjar, la son, el sexe... Ens referim a necessitats fisiologiques. El segon nivell consisteix en sentir- te segur, segur que et protegiran. El tercer nivell consisteix en sentir-se important en la vida d'algú: amor amistat...El quart nivell està basat en el respecte,

l'autoreconeixement...I per últim el cinquè per la moral la resolució de problemes...

Aquest nivells alguna vegada varien. Una mare preferirà morir-se de gana i dnar menjar al seu fill, anteposa el tercer nivell pel primer.

La manera que Maslow explica el suicidi és perquè la persona està profundament insatisfeta ja que no té la majoria de nivells adquirits. Quan com a professional, vols explicar un comportament t'has de fixar en les mancances de la persona. Es completa el buit. Podríem dir la l'obligació del psicòleg en aquest cas és reflexar la part que el pacient

no es veu, reflexar l'esquena del pacient. Donarem explicacions en base a les mancances.

Podem dir que hi han una serie de comportaments que poden ser: Constructius ( es cobreixen les necessitats i els altres en surten beneficiats) , Destructius ( assolim l'objectiu fent mal a algú) o bé Fallits ( no s'assoleixen els objectius).

Tasca: La tasca que la Laura Albó, la Glòria Grau, la Maria Climent i jo mateixa, l'Alexandra Chacón hem realitzat consisteix en: cercar 3 situacions en relació amb els comportaments de cada part de la piràmide.

1r.Nivell:

Constructiva: Tinc gana, aprofito que tinc gana per a fer el dinar per tots.

Destructiva: Et dic que vull una relació amb tu per aconseguir sexe fàcil.

Fallida: Vull dormir però no puc perquè he d'anar a treballar.

2n.Nivell:

Constructiva: Fer classes de defensa personal ja que millora la meva seguretat i en alguncas la dels altres.

Destructiva: Robo en un lloc, i per tant provoco una situació d'inseguretat en l'establiment esmentat.

Fallit: Treballes molt per aconseguir una plaça fixa i et fan fora de la feina.

3r.Nivell:

Constructiva: Fer una festa sorpresa pels 18 anys.

Destructiva: Sou un grup de tres amigues, dones de banda a una perquè només vols estar amb una d'elles.

Fallit: Vull ser mare però el meu marit no vol fills.

4t.Nivell:

Constructiva: Anar a fer teatre.

Destructiva: Com que vull que la gent em respecti apallisso a una persona.

Fallida: Busco el respecte de la meva parella i cada vegada que ell crida jo crido més i anar fent.

5è.Nivell:

Constructiva:Treure't la carrera amb matrícula d'honor.

Destructiva: Trec la plaça de la feina a una persona fent trampes.

Fallit: No treure's la carrera.

Reflexió:He de dir que de trobat molt didàctica la Psicologia Humanista. Té conceptes bastant entenedors i sobretot tracten a les persones com a persones i no com a màquines o criatures malvades. Crec que l'ésser humà està subordinat totalment a les seves necessitats. És una cosa força lògica. Per exemple, tots recordarem algun dia que ens hagin fet esperar per dinar bastant, estem de morrus fins que veiem el plat taula i després de dinar som les persones meravelloses d'abans. Quan jo em sento bé, és a dir, quan jo tinc tot el que vull si que m'encarrego de fer feliç als altres. Però i abans? M'he de sentir ple per poder ajudar? Tot això em fa pensar en aquells monjos o aquelles persones que decideixen portar una vida humil sense luxes i que l'objectiu de la seva vida sigui ajudar als altres. Crec que aquestes persones són les persones menys animals. Partim de la base que l'ésser humà és un animal. Jo realment penso que l'home en essència és egoista. Profundament egoísta. Això em recorda a una pel·lícula que vaig anar a veure ahir Camino a la libertad. Hi havia un moment on el grup de fugitius no tenien absolutament res per menjar, i es van trobar alguna cosa per poder ingerir. Però uns llops també ho van trobar. Les cares de les persones, les expressions eren profundament semblants a les dels animals. Davant de necessitats tant bàsiques com per exemple les ganes de menjar no importa ningu més que tu i el menjar. Per això puc afirmar que l'home en si és un animal i els animals són egoistes. Però per alguna cosa hem evolucionat! Si per exemple tornem a aquests monjos. Veurem la seva sensació de relaxament al viure amb tant poc i donar tant.

Crec que Maslow va fer un gran treball amb la piràmide de les necessitats. Les bones idees es poden explicar amb conceptes senzills que tothom pugui aprendre. I la veritat és que trobo que l'ordre entre els diferents nivells està molt ben esquematitzat. Però com he dit abans, una persona pot variar el seu ordre. Crec que totes les mares del món preferirien donar l'últim bocí de pa a les seves criatures que a elles mateixes. En tot cas si aquesta és l'excepció, em sembla bé que hi hagi una excepció tant noble. Hi ha dos punts que trobo que són interessants remarcar.

El primer és un que abans he esmentat. Només podem ser bons quan ens sentim bé? Naturalment una persona que no begui aigua des de fa 2 dies ni mengi des de fa 3 no

tindrà gaires ganes de posar-se a fer favors. Crec profundament egoista aquesta actitud. Però també sé que és profundament humana. Tenia raó el conductisme? Som éssers deshumanitzats? El fet de fer feliç als altres ens hauria de fer feliços però poder ara sóc jo la que està pecant d'utòpica! Les persones que viuen en una situació extrema de pobressa no s'ocuparà dels altres perquè no tene recursos ni per ells. Però hi han altres llocs on la gent té les necessitats cobertes i encara en vol més. Un exemple ben clar són aquelles persones que ja són riques i que sempre intenten tenir més i sentir-se més autorealitzats mentre que el preu del seu rellotge podria salvar a una familia de l'Àfrica.

Llavors hem d'intentar cobrir les necessitats dels humans perquè a la vegada ells puguin fer gestos solidaris. Hem de promoure que les persones se sentin segures. Ben mirat totes les persones haurien de completar aquesta piràmide al menys un cop a la seva vida. Són necessitats que no s'han de menysprear. El nivell que he trobat molt important és el de la seguretat. La seguretat que tindrem un plat a taula, que ningu et farà mal...Però què passa quan alteren un nivell? És a dir, si a una noia la violen, la seva seguretat estarà en alerta màxima, aquesta noia pot cobrir totes les necessitats fisiològiques cobertes, pot tenir gent que l'estimi i sentir-me autorealitzada però li falta un graó. Què passa lllavors? Aquest és l'únic peu coix que li he pogut trobar a la teoria.

Per concloure podriem dir que Maslow ens diu que si l'ésser cobreix les necessitats tot anirà perfecte, o no sempre anirà perfecte. I que sinó és així i pot haver caos total. Per tant, s'ha de promoure que les persones puguin tenir un bon nivell de vida.

Com a psicòlegs podem ajudar a què la persona se senti autorealitzada i a fomentar altres coses com la motivació....Però aquí s'acaba la nostra feina.

Ara com a persones, podem ajudar als menys desfavorits a què puguin tenir una vida digna. Perquè abans de psicòlegs som persones i per tant, aquest món necessita la nostra col·laboració ens els dos aspectes. No podem queixar-nos dels actes de desesperació de les persones si no les ajudem quan ens ho demanen a crits.

Per acabar posaré una cita de Maslow ja que quan acabes un treball si saps que hi han gent que encara ho ha fet millor que tu, adjunta les seves paraules per inspirar les teves:

la vida, en su óptima expresión es un proceso dinámico y cambiante, en el que nada está congelado

                      Aquest infant té cobertes les necessitats? I que fas al respecte per ajudar-lo?

Annexos:

Recomanació de llibres: El hombre autorealizado i Motivación i personalidad ( tots dos de Maslow).

http://www.pnlnet.com/chasq/a/15926 link sobre la teoria de panera planera

http://www.youtube.com/watch?v=Oun2OnQjpIA&feature=related link d'un video sobre la motivació i les necessitats.

http://www.youtube.com/watch?v=CrdgBl8m8uo&feature=related biografia de Maslow

Pràctica 7. Empatia

Setena Pràctica: L'empatia.

Introducció

 La psicologia Humanista  neix al segle XX i mor aproximadament cap als anys '80.

Una figura destacada en aquesta branca de la psicologia fou Carl Rogers. Ell va proporcionar una mirada diferent cap a la persona i cap a l'objecte d'estudi. Una altra figura que cal destacar és la d'Abraham Maslow, que va revolucionar les ideologies de la psicologia dominant. És a dir, va en contra del conductisme i la psicoanàlisis. No esdevé que només es fes incís en els aspectes negatius de les persones. Creu que l'essència de la persona ja és bona, que els actes altruistes que en formen part d'ella i que per tant són innats.

Per fer més entenedora l'expressió utilitzarem una metàfora. Una llavor ja està plantada però tot i això per desenvolupar-se ha de tenir un bon ambient. Per tant podem dir que l'expert no és el psicòleg, ja que aquest només té la responsabilitat de crear les condicions idònies perquè tot això pugui aflorar. L'expert o el protagonista és el client. Per tant aquest model predominant és el que està centrat en la persona (rogerià).

Si el psicòleg és capaç de crear l'atmosfera adequada sempre es produirà el creixement personal. La relació per tant pot ser càlida, compassiva... D'alguna manera però que el client pugui créixer.

Per això diem que Rogers fa un enfocament no directiu amb la Psicologia Humanista. També diu que aquest psicologia no només pertany a l'àmbit clínic sinó també al de l'educació. Les aplicacions en l'actualitat de Rogers són per exemple el coneixement personal, grups autodirigits...Un dels conceptes més reconeguts és el d'escolta activa.

Si una persona és capaç de viure amb tres actituds bàsiques n'hi ha prou:

1a. Acceptació incondiconal: El pacient a la teràpia s'ha de sentir acceptat. Encara que sigui per exemple un assassí, el psicòleg l'hi da de transmetre seguretat. Hem d'acceptar l'essència de l'altra persona. En resum, el context ha de ser d'acceptació. Els contextos d'organització poden ser saludables o no saludables. Els últims no fomenten el creixement del benestar.

2a. Comprenssió empàtica:

–                    Intentar entendre el que l'altre persona sent, entendre els seus objectius.

–                    Això no significa que hem de sentir el que l'altra persona sent, sinó que hem d'entendre el que sent simplement.

–                    Tenir mecanismes per entendre a l'altra persona també és quelcom necessari. Si un pacient té un neguit com que tu també n'hauràs tingut el pots entendre.

Per això encara que no ens hagi passat el mateix cas ho podem arribar a entendre. Abans que professionals som persones, és inevitable que sentim i que els pacients ens transmetin coses. Quan empatitzes amb una altra persona pots ajudar a l'altre. Un altre fet important és que quan tu intentes entre a una persona, aquesta se'n adona del teu esforç i ho valores. Aquest és el context favorable.

3a. Autenticitat o coherència:

Té lloc quan la persona pren un camí conforme el que vol fer.

Aquestes qualitats bàsiques són indispensables per a un bon psicòleg per a poder crear un bon context. És a dir, fer-s més competent en aquestes tres tasques significa fer-se més competent com a psicòleg.

Aquesta actitud rogeriana és força teòrica ja que és difícil portar-la a la pràctica. Però si es desenvolupa de la manera adequada la persona és pot sentir realizada.

Aquí adjunto links on s’explica la vida i la obra de Rogers de manera molt entendora.

http://webspace.ship.edu/cgboer/rogersesp.html

http://www.psicologia-online.com/colaboradores/cvasquez/rogers.htm

Aquí adjunto la portada del llibre de Rogers El proceso de convertirse en persona, que qui vulgui continuar aprofundint el recomano.
http://es.wikipedia.org/wiki/Psicolog%C3%ADa_humanista

Tasca: A classe vam mirar un documental sobre l'empatia anomenat Pensant en els altres. La feina és fer un comentari del documental. Jo a partir de la informació que he trobat i dels apunts presos a classe faré un tàndem entre les meves conclusions sobre el documental i sobre aquest model de psicologia.

Reflexió: El documental Pensant en els altres tracta d'una escola on és mestre els imparteix una lliçó que no totes les escoles imparteixen: A l'escola es ve a ser feliç. Normalment els pares, els mestres sempre et diran que a l'escola es ve a estudiar i a portar-se bé. Al principi del documental

vaig pensar que aquesta idea era força utòpica i idealista. Però ben mirat, és una bona idea conscienciar als nens que no han d'anar a l'escola per obligació sinó perquè ells tenen dret a ser feliços. A mesura que el documental anava progressant me'n vaig adonar que un altre concepte molt important que el professor considerava imprescindible era que els nens fossin empàtics. I crec que és una idea brillant. Aquesta és una actitud molt rogeriana, recordem com he dit abans que Rogers creu que una qualitat molt important que ha de tenir una persona és l'empatia per un altra. El professor els hi fa escriure en un quadern tot el que els hi passa i de tant en tant els nens el llegeixen. És com una mena de diari que expliquen als seus companys. Expliquen el que senten i el que els hi passa. D'aquesta manera s'acostumen a explicar els seus sentiments als altres i els altres s'acostumen a escoltar-los. D'aquesta manera es comença a empatitzar. Possiblement alguns conflictes bèl·lics en la història de la humanitat amb una mica d'empatia no s'haguessin produït, o algunes disputes en famílies o altres casos. Quan empatitzes i entens a l'altre persona tot canvia, sents el que l'altra persona sent o al menys ho entens. Per això està molt bé que s'intenti inculcar als nens aquests conceptes des de petits. Un fet del documental que em va sorprendre és que quan a un nen que se li ha mort l'àvia ho explica, una altra nena pot explicar que el seu pare es va morir ( cosa que mai havia dit). És a dir, a partir del mateix problema que un altre company va tenir el valor d'enfrontar i verbalitzar tot el que li va passar. En aquell moment com que la classe estava tant unida tots els nens es van posar a plorar. Però aquells plors no eren per ells, sinó pels seus companys! Em sembla un fet extraordinari que nens tant petits sentin el dolor forà com el propi i que fins i tot plorin. Alguns nens intentaven consolar als nens. Això va fer que la classe fos més unida ja que s'entenien millor i tots compartien les penes de tots. Un altre fet sorprenent és que quan un nen es va portar malament i el van castigar, la majoria de companys seus van sortir en la seva defensa i a més a més van argumentar molt bé la resposta. Aquells nens són una pinya i tots s'ajuden entre si dóna la sensació de que són com una mena de comunitat on el comunisme és el seu sistema predilecte. I això ho aconsegueix l'empatia, quan sents que un company rebrà un càstig és com si te'l fessin a tu i per tant defenses a la persona. Però no tot son flors i violes. També hi ha un moment on es veu alguns nens tracten malament als altres. El professor els obliga a fer examen de consciència fins que els hi diu que cap d'ells s'ha auto inculpat. Una nena surt i diu que ella hauria d'haver fet alguna cosa i que no ho ha fet per por. A partir d'aquí els nens reflexionen i demanen perdó. Aquest fenomen crec que ha tingut lloc a totes les aules però també crec que la seva resolució ha estat més efectiva en aquesta aula que en cap altre. Per acabar volia comentar que un tret significatiu que em va emocionar va ser que els nens van escriure cartes als pares difunts d'alguns nens de la classe explicant que els seus fills estaven bé.

Finalment després de veure el reportatge i buscar informació addicional m'he n'he adonat que l'empatia està infravalorada. L'empatia ens fa més humans a tots plegats. En es últims anys la posició de la humanitat des del meu punt de vista, ha estat força individualista. No podem anar per lliure, no podem ignorar el que els altres senten perquè això només ens portarà a una humanitat deshumanitzada. Com he dit abans l'empatia ens hauria de fer més humans, entendre'ns millor, incrementar el respecte per tothom i a la vegada veure que les coses fan mal i que no hem de tractar als altres de la manera en la que no ens agradaria que ens  tractessin.

Des del punt de vista laboral crec que l'empatia és un factor igual d'important que la formació perquè sinó entenem el que li passa a l'altre persona no la podrem ajudar, però una cosa és entendre a l'altre i una altra sentir-nos identificats. No hem de caure en la identificació perquè llavors deixem de ser objectius i tenint en compte com és la nostra carrera ja ens costa prou.

Per últim acabo dient que el documental ha estat un goig per mi veure'l però que hi ha un concepte que no m'agrada. El professor els hi diu que si el col·lectiu no és feliç, tu no pots ser feliç. Això no pot ser sa, és egoista però sa no! Sempre hem de pensar en els altres perquè és important i els hem d'ajudar però no es lògic que tothom que ens envolti sigui feliç Per aquesta regla de tres ningú seria feliç. A més a més, com a futura psicòloga, els meus pacients no seran feliços, això vol dir que jo no puc ser feliç?

L'empatia és una qualitat, amb mesura, com tot en aquesta vida.

Pràctica 5. Freud

Tasca: A partir de la pel·lícula vista a classe, Freud la pasión secreta, hem d’escollir un tema i ampliar-lo. Jo he escollit el complex d’Electra.

Un xic d’història:

Amb aquesta pel·lícula es resumeixen molt bé les idees de Freud. Bàsicament es centra en els dos models de la ment que Freud va establir. El primer model és neurològic, és a dir, ell creu que la ment és un grup de neurones que transmeten càrregues. Tot són càrregues: una mirada, un somriure, una baralla.... Si una càrrega és massa potent s’acumula i pel mètode de la catarsi, és a dir, explicant tot el que et passa aquestes càrregues t’alliberen. Un temps després es va veure que això no era cert, ja que pots explicar un fet i no per això sentir-te millor. El segon model de la ment de Freud és més psicològic, va veure que no importa si un fet que t’ha passat és real o no. Allò que realment importa és el significat emocional que tu li vulguis donar.  A vegades  hi ha fets que els reprimim i als quals no hi tenim accés, ja que es troben a l’inconscient. En aquesta pel·lícula podem veure a Freud amb el seu mestre Meynert, després amb Charcot ( amb qui va començar estudiant a les histèriques), amb Breuer (amb el qual va ser estudis)... També aquí aplica l’ hipnotisme, l’associació d’idees, la psicoanàlisis...

Què se’n sap del Complex d’Electra:

Freud va establir que si que hi havia sexualitat en la infantesa però clar està no com en els adults. Va dir que tots passàvem per unes fases:

Fase Oral, Fase Sàdico-Anal, Fase Fàlica, Fase de Latència i Fase Genital.

Freud va dir que en la fase Fàlica (entre els 3-5 anys) el nen se’n adonava de la relació triangular que hi havia entre els seus pares i ell. Veu que ell no és l’únic objecte d’amor de l mare sinó que el pare també és un altre objecte d’amor. Aquí comencen els gelos pel pare.  Veiem que el nen sempre vol anar entre els dos, que té una preferència per un dels dos progenitors i que li costa compartir-lo amb l’altre progenitor. No és que el nen s’enamori d’un dels progenitors sinó que se’n adona d’aquesta relació triangular. És una etapa normal per la qual tots els nenes passen i que desapareix quan veuen que no poden odiar a l’altre progenitor ja que també l’estimen i que qui té intimitat amb el progenitor és l’altre progenitor i no ells. Si això li passa al nen amb la mare s’anomena complex d’Èdip i si li passa a la nena amb el pare complex d’Electra.

Tot i que el complex d’Èdip va ser proposat per Freud, ell no li donava tanta importància al complex d’Electra, el personatge quesi que li va donar va ser Carl Jung.

Veiem que més en podem obtenir:

Complex de Electra és el terme proposat per Jung a principis de el segle XX per a designar la contrapartida femenina de el complex d'Èdip. Consisteix en una fixació afectiva de la nena en la figura del pare.

El complex de Electra és un concepte psiquiàtric ambigu que procura explicar la maduració de la femella humana. El Complex de Electra és alguna cosa molt comú entre la majoria de les nenes en algun moment de la infància encara que, en algunes ocasions, va més enllà. Aquesta fixació afectiva o enamorament cap al pare pot generar una situació de rivalitat amb la mare.

Se suposa que és una dinàmica normal en el desenvolupament de les petites, que pot observar-se a partir dels 3 anys, però que en un termini de dos anys se sol resoldre de forma natural. Al contrari que en els nens, aquesta circumstància és menys clara i passa més desapercebuda ja que les nenes tenen un vincle molt estret amb les mares, el que els dificulta mantenir la competitivitat amb aquesta. En les manifestacions millor resoltes es produïx una predilecció de la nena cap al seu progenitor. No obstant això, en els casos patològics es pot produir el contrari: que la nena rebutgi al pare al sentir-se defraudada per haver-la rebutjat

Origen:

Segons la mitologia grega, Electra, filla de Agamèmnon (rei de Micenes) i Clitemnestra, va venjar al seu pare, que va ser assassinat per Egiste, amant de Clitemnestra. Electra va animar al seu germà Orestes perquè assassinés a la seva mare i a Egiste, assassins del pare d'ambdós.

Cas pràctic:

Ja que a les classes vam mirar la pel·lícula Freud, la pasión secreta, posaré com a cas pràctic un dels que van sortir-hi allà. Començaré explicant pas per pas tot el que li passava a la Cecile, que patia el Complex d’Electra:

Breuer li comenta a Freud que té una pacient que des de la mort del pare pateix crisis nervioses, insomni, ceguesa, paràlisis... Però que quan l’hipnotitza ella es pot expressar ( amb frases que aparentment no tenen cap lògica) i els símptomes disminueixen. És a dir, quan Breuer fa que la Cecile estigui en estat de consciència disminuïda ella es pot expressar i de moment ja ha aconseguit que no pateixi insomni.

Les primeres frases que diu són: Està bruta, la mare diu que està bruta!

La Cecile té por a beure aigua perquè té la imatge del seu gos bevent aigua, i que la seva mare li deia que estava bruta. Quan Breuer fa que la Cecile desperti i que recordi l’episodi amb el gos ja pot beure. També repeteix que odia a les infermeres .

Breuer i Freud comencen a fer estudis sobre la histèria i se’n adonen que la diferència que hi ha entre aquesta i la neurosis és que en el cas de la histèria els pacients no se’n recorden de quelcom traumàtic que impedeix que puguin fer la seva vida amb normalitat. No tenen record, però el record afecta a les seves vides.

Més endavant Freud es troba amb un cas on apareix en Complex d’Edip però s’espanta i deixa estar aquesta via d’estudi. Després veu que en la majoria de pacients el component traumàtic és un component de caire sexual. A partir d’aquí fa una generalització, i creu que la Cecile també té un trauma sexual.

Breuer accepta que la hipnotitzi per trobar aquest component. Ella comença a explicar que uns homes la van venir a buscar, aquests homes eren metges que la van portar fins a un hospital per reconèixer el cos del seu pare. Però la Cecile comença a explicar que en aquest hospital hi ha música, que és un hospital protestant i que les infermeres vesteixen de manera estrambòtica. Tot plegat resulta força estrany. Hi ha moltes coses que no encaixen així que Freud intenta anar més enllà.

Finalment la Cecile admet que els homes que la van venir a buscar eren policies, que l’hospital protestant era un burdel, que les infermeres eren prostitutes i que el seu pare va morir allà en braços d’una d’elles. La fan despertar i en aquell moment recupera la visió.

Passen uns dies i els dos doctors van a veure-la. La Cecile li envia flors al doctor Breuer i veuen que està fent ganxet per a un bebè. Uns dies més tard, la Cecile fingeix que té un nen. Té els mateixos símptomes que quan una dona porta a un fill al món. En Breuer l’ajuda  tranquil·litzar-se i descobreixen que ella té un ninot que li va regalar el seu pare i del qual mai se’n separa. Li té molt d’amor i celebra el dia que el seu pare li va regalar.

Tot seguit es veu com Freud li comença a donar importància als somnis i també vol que la Cecile li expliqui els seus per arribar al fons del trauma. De moment però només li explica que el seu pare la va fer esperar al carrer, el seu pare va arribar més tard i que quan ell va arribar ella s’havia desmaiat. El pare i la filla estaven a Nàpols mentre la mare estava a casa. També en Freud se’n adona que les mateixes flors que la Cecile li envia a en Breuer eren les que el seu pare portava i que per ella el fet de que la hipnotitzin té un component eròtic i per això li permetia a en Breuer. Llavors Freud se’n adona que en Breuer per la Cecile és el reflex del seu pare de manera reprimida. La Cecile explica que un cop el seu pare la va portar a l’òpera. I que després van anar a saludar a les ballarines, una vegada allà les ballarines li van dir que al seu pare li agradaven molt les noies que ballaven. Aquestes noies anaven molt pintades i com que la Cecile volia agradar al seu pare quan va arribar a casa es va maquillar. La seva mare ho va veure i es va enfadar amb ella. Li va dir que així es maquillaven les prostitutes. El seu pare les va sentir discutir i se’n va emportar a la Cecile a la seva habitació. Segons la Cecile el seu pare va abusar d’ella. I al dia següent li va regalar el ninot. Per això aquest ninot per ella és com el fill entre el seu pare i ella. La mare té una fixació amb les prostitutes que l’ha heretat la seva filla. La filla ha vist com el pare anava amb prostitutes, com anava amb les criades...

Després la Cecile li explica un somni a en Freud. Somia que hi ha una noia egipcia que es diu Putifar. Aquesta noia va caminant per la platja en direcció a un home molt ben plantat. Ella intenta posar un anell al dit de l’home però no pot perquè l’home ja en té un altre. Llavors l’anell cau cap a el mar i l’home el va a buscar, de sobte l’home desapareix i més endavant la mare treu el cap per una finestra d’una torre que hi ha a prop insultant a l’egipcia. En Freud se’n adona que Piter es francès vol dir prostituta i que Putifar és un nom bíblic. Putifar estava enamorada de Jose i aquest la va rebutjar. I en Breuer en diu Joseph, és a dir, que l’egipcia és ella.

Per a ella la figura del seu pare és com la d’un marit fantasma amb el que engendra un bebè imaginari. El primer atac va tenir lloc quan es va desmaiar al carrer. La Cecile explica que un dia el seu pare i ella havien de sortir però el seu pare li va dir que no podria ser perquè havia d’anar a jugar a cartes. Ella el va seguir i va veure que anava en direcció al prostíbul. Se’n adona que prefereix a les dones pintades que a ella. Ella va tornar a l’hotel i llavors va ser quan els policies la van venir a buscar per dir-li que el seu pare havia mort amb una prostituta. Per això ella odia als home si creu que tots prefereixen a les prostitutes.

És a dir, té una experiència sexual reprimida, llavors hi ha sexualitat en la infantesa? Però hi havia una cosa que no encaixava. Si el seu pare va abusar d’ela perquè el seu “fill”, és a dir, el ninot és un objecte d’amor i no d’odi?

Més endavant es descobreix que el pare no la va violar simplement li va cantar. I que ella s’havia cregut una mentida. Aquesta mentida li havia provocat el trauma. Havia barrejat realitat i ficció.

Finalment la mare explica que ella havia estat prostituta, així havia conegut al seu home i que quan ella s’havia quedat embarassada no havia volgut saber res més d’ella. Per això li havia transmès aquest rebuig per elles a la Cecile.

Conclusions:

Primer de tot crec que cal esmentar la importància que la mare de la Cecile li transmetés aquest fàstic per les prostitutes. Ja que sembla com li els progenitors li estiguessin donant missatges equivocats a la filla. Mentre la mare li deia que eren males persones el seu pare les estimava. Si el pare de la Cecile no va voler saber res de la mare quan es va quedar embarassada és comprensible que la mare hagi descarregat aquesta impotència amb la filla. Segurament quan la Cecile va néixer la seva mare no li proporcionava carícies, ni abraçades ni contacte físic. I recordem que la necessitat d’aferrament és molt important. La Cecile per tant va buscar aquest amor en el seu pare que si que li proporcionava. El que passa és el que seu pare preferia a altres companyies. Les companyies que ell preferia eren les companyies que la seva mare li negava. Per això quan la seva mare la va renyar per maquillar-se i el pare la va consolar ella va creure que havia passat quelcom més i aquest ninot que el pare li va regalar perquè estigues més contenta el va veure com el fill de tots dos. El fill imaginari del marit imaginari. Tot molt recargolat però cert. I tot això sent mentida. Per això Freud deia que era molt important el significat emocional que donem a les coses. Encara que siguin veritat o mentida. Aquest fet, la seva ment no el podia aguantar i el va reprimir. El fet més decisiu va ser que el seu pare morís en un prostíbul perquè això volia dir que ell preferia la companyia de les prostitutes i que li era igual la seva dona i la seva filla.

I a més a més ella identifica la figura del seu pare primer amb Breuer i després amb Freud. Tots aquests fets reprimits fan que estigui paralítica, cega...

Una vegada ja sap que li passa tot just ara comença la teràpia. Jo crec que ara mateix per exemple la Cecile no podria mantenir cap relació amb cap home perquè buscaria un home amb trets significatius del seu pare.

Crec personalment que aquesta pel·lícula està molt bé per observar la trajectòria de Freud i perquè sempre va millor veure les coses de manera il·lustrada. El cas del complex d’Electra des del primer moment em va impactar perquè no és tant conegut com el d’Èdip. Crec que d’alguna manera es menysprea perquè no és tant comú com l’altre però que té un grau d’importància en la persona de manera extrema. Aquesta casos on hi ha un fet que és desconegut per la persona però que afecta a la seva vida em semblen interessants.Com dirien alguns només veiem la punta de l’iceberg.

Aquests links són un abreu biografia de Jung i més informació d’ell.

http://www.youtube.com/watch?v=GBWm7Mi1Nsc  jung

http://es.wikipedia.org/wiki/Carl_Gustav_Jung