PRÀTICA 9. DIAGRAMA SISTÈMIC

Introducció:

Es basa en les relacions entre els individus. Les persones no tenen els problemes. Hi ha persones que s'encarreguen de mostrar els signes de les relacions disfuncionals. Fins ara deiem que l'aplicació sistemàtica consistia en tractar a qualsevol persona del cercle on es trobi el problema i que no sempre has de tractar a la persona que pateixi la patologia.

Un exemple és per exemple la Teràpia Familiar Estructural. Segons Salvador Minuchin no existeixen les families desestructurades, totes tenen estructura però algunes no tenen l'estructura estàndard ( pares més fills). En la nostra societat sempre hi ha hagut una fal·lacia molt coneguda ue era la següent: és normal que els fills de famílies desestructurades presentin dificultats. Amb el temps s'ha pogut comprovar que era mentida. El que importa és la resiliència que els progenitors t'ofereixin, tant si estan separats com si no. L'estructura d'una familia no garanteix el benestar dels infants. Dins que qualsevol tipus de famílies podem trobar persones que tinguin patologies i persones que no en tinguin. Allò que realment és necessari és saber com les famílies es relacionen, si la relació és satisfactòria....No depèn de si la mare és vidua o si els pares estan separats.

Un dels conceptes de Minuchin era la jerarquia. Aquest sempre està relacionat amb el concepte de poder. És normal i desitjable que dins de la familia hi hagin alguns membres que tinguin més poder i que per tant estableixin els límits. Quan més elevat és el teu lloc en la jerarquia més poder tens. Quan la jerarquia de poders es canvia sorgeixen les dificultats. Però no només en la família sinó per exemple en un grup d'amics, en un equip de futból. A cadascú li pertoca una quota de poder. La manera de distribuir-lo pot ser diferent. Si hi han intromisions la jerarquia de poder s'hauria de restructurar. Per exemple, una família on el pare tingui la autoritat màxima, si fa un viatge la mare obtindrà tot el poder ella.

Però llavors poder és el mateix que autoritat? ÒBVIAMENT NO!

És necessari que l'ordre jeràrquic es pugui capgirar. Per exemple. En un moment determinat, la infantesa, els pares cuiden dels fills. Aquest ordre a vegades es capgira quan els pares són vells els fills els cuiden. En un primer moment els pares tenen més poder i al final els pares acaben tenint-ne més, però això no significa que tinguin més autoritat. El poder no els hi podem prendre ja que és adquirit des del principi però l'autoritat se l'han de guanyar.

Un altre concepte és el de frontera. Hi ha decisions que pertanyen als progenitors. Si els pares no deixen que els fills interactuin amb ells per prendre les decisions la frontera entre ells serà rígida. Si els fills decideixen les fronteres són laxes. Els extrems no són bons, per tant, s'ha de trobar un punt mig. On els pares tinguin l'última paraula però que els fills se sentin que tenen veu dins de casa seva. La comunicació ha de fluir.

L'eina que van fer servir era un Genograma. És un mità gràfic que permet plasmar i representar l'estructura d'una organització sigui quina sigui. Un diagrama sistèmic és un mitjà gràfic que permet plasmar i representar el funcionament d'una organització.

Tasca: La tasca consisteix en realitzar un genograma i un diagrama sistèmic. Aquesta feina l'he realitzat amb la Maria Climent.

Llegenda del Genograma: Podem veure com una dona es casa amb un home del qual després es separa. Després es casa amb un home que morirà i que patirant un avortament. Posteriorment es casa amb un altre home del qual té tres fills i que la custodia la té ell. Per finalitzar es casa amb una dona adonant-se de la seva homosexualitat. La última parella té una filla, i el pare d'aquesta és mort.

Llegenda del Diagrama Sistèmic:

Tenim una parella. L'amiga de la noia es porta molt malament amb el xicot, però tenen una desavenència oculta. En canvi el millor amic del noi de la parella es porta molt malament amb l'amiga de la noia. I no oculten el conflicte.

Reflexió: Les dues últimes pràctiques tenen molt a veure. És a dir, totes dues tracten temes de l'enfocament sistèmic i crec que en la pràctica ja vaig esmentar que tot i que crec que aquest enfocament està força limitat, ja que no sempre el podrem aplicar és realment interessant. Tot això ens porta directament en una direcció: la teràpia familiar. Que és la situació on més es pot emprar. Les idees de Salvador Minuchin són realment bones. No pots jutjar a un nen perquè els seus pares no estiguin junts. Si que fa uns anys semblava que si els teus pares estaven separats era una desgràcia i que no te'n en sortiries a la vida. En l'actualitat és encara un aspecte que té rellevància però no tant! Els fills de pares separats poden fer exactament el mateix que els fills de pares junts. També poden formar famílies. Quan els teus pares es separen si que no passes una bona etapa. Però aquesta etapa s'acaba. Quan aquesta situació es dóna en l'escola els professors tendeixen a tractar-te massa bé, fan com si t'acabès de passar una desgràcia i els hi fessis molta pena. A ningú li agrada que sentin pena per ell. Al contrari, crec que necessari que els educadors sàpiguen el que ha passat, però no li han d'otorgar massa importància. Perquè llavors el nen pensarà que el que li ha passat és una desgràcia. Com deia abans, l'etapa en la que el nen de pares separats està trist és limitada. Un nen també pot estar trist per altres motius com la mort d'un avi, la baralla d'un germà...

Sempre es tendeix a dir que uns pares malavinguts són millors que uns pares separats. Discrepo totalment, i qualsevol persona que tingui dos dits de front em donarà la raó. El malestar d'uns pares malavinguts pot provocar al nen un període molt més llarg de tristesa. Relacionant amb les pràctiques anteriors a una casa on hi han pares malavinguts podríem trobar una xarxa insaluble. No he entès mai a les persones que intenten mantenir aquesta xarxa posant “tirites” perquè les coses no canviin. Ara està molt de moda posar l'etiqueta de familia desestructurada. Els meus pares estan separats i jo no em considero una persona que provingui d'una familia desestructurada. Crec que no segueixo l'estructura típica. Però quan em cataloguen d'aquesta manera em fan sentir malament. Crec que en una familia hi han valors que estan molt per sobre que tots aquests prejudicis. En una familia els valors com el respecte, l'afecte i la sinceritat estan molt per sobre de si els teus pares estan separats o no.

També he trobat interessant les aportacions sobre la jerarquia. Si que trobo normal que en una familia o bé en un equip de futbol hi ha d'haver una jerarquia. Sempre hi haurà gent que li agradarà arrossegar al carro i gent que li agradarà que l'arroseguin. Els pares per exemple, han viscut més coses que tu, i si ells s'han de responsabilitzar dels teus actes és normal que mereixin més poder. I també més autoritat. Però no sempre són dos conceptes que van units. El poder que tenen no és il·limitat. Tenen més poder perquè són qui et donen els diners, qui poden prendre decisions sobre tu, qui et mantenen....Però que facin tot això no significa que tinguin més autoritat, al menys moral. Qui no ha vist alguna familia on els fills sembla que decideixin pels pares? L'autoritat al igual que el respecte és una cosa que es guanya. Quan en una familia, un pare no mostra cap autoritat i el fill té poder, sobretot econòmic, pot ser un caos. Quan els fills senten que poden subsistir sense els pares mostren encara menys autoritat. Però d'altra banda penso que la prova per veure si la jerarquia familiar funciona és capgirant el poder. Com he dit abans pot ser que el pare faci creure molt als fills i tinguin autoritat enfront d'ell i que en canvi per la mare no mostrin la mateixa actitud. En tot cas, l'autoritat és una cosa que crec que es guanya amb el temps, no donant ordres, sinó dialogant amb els fills i fent-los veure que sempre

miraran per la seva seguretat i felicitat. S'ha acabat això d'imposar! No pots ordenar una cosa als teus fills. No són els teus esclaus. Has de mostrar-te firme davant de les decisions importants però a la vegada saber ser flexible sobre les decisions menys importants.

Un altra cosa important, és el concepte de frontera. Hi ha pares que creuen que poden pendre les decisions de manera unilateral. I això els converteix en dictadors no en pares. Per exemple una cosa tant senzilla com anar de vacances. Imaginem-nos dues families: la familia A i la familia B.

Els pares de la familia A volen anar a la platja i els fills volen anar a la muntanya. Els pares creuen que poden prendre les decisions sense consultar amb els fills. Per tant, informen a la resta de la familia dels plans. En aquell mateix moment els fills poden sentir que no tenen control sobre les seves vides, i no hi ha res pitjor, que no se'ls té en compte, que no se'ls valora....Hi haurà una baralla i finalment els fills quedaran subordinats als pares.

La familia B també mostra la mateixa diferència d'opinions. Però els pares mostren la seva preferència front els fills. Cadascú mostra la seva preferència. Finalment després de dialogar, els pares diuen que aquestes vacances les faran a la platja perquè els pares han treballat molt però que les pròximes seran a la muntanyha. Tots mostren les opcions però finalment fan els que els pares volen. Tot i això, els fills cedeixen perquè ja saben que els seus pares tenen paraula.

Un petit canvi d'actitud pot suposar un gran canvi.

En el moment de tenir fills no només te'n has d'encarregar de les seves necessitats materials sinó que també els has de tractar bé, els has de fer sentir estimats i valorats. I això ho aconsegueixes fent-los participar en la vida familiar i fent-los veure que ells també

compten.

També vull dir que les eines dels genogrames i dels diagrames són molt útils ja que com a simbologia et permet treballar millor i més ràpid.

Durant les pràctiques 8 i 9 he pogut veure que el món de les teràpies familiars poder arrivar a ser molt interessants. No són tant senzilles com jo creia. És més, pot arribar a ser molt complexe intentar recomposar una familia i més encara treballar en un àmbit tant íntim.

Annexos.

Recomano el llibre Técnicas de Terapia familiar del priopi Minunchin

http://www.youtube.com/watch?v=wDEVT8V5JHU link sobre una teràpia familiar segons el punt de vista sistèmic.

http://www.youtube.com/watch?v=fBhQMjRwfHA link sobre la supernnany on es pot veure que el control el tenen els fills.

http://es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Minuchin biografia de Minuchin.

Per acabar, aquesta és la última pràctica que faré. Vull dir que al principi quan em van dir que havia de fer una activitat en un blog, vaig pensar que sincerament seria molt pesat. A més, em feia una mica de vergonya començar a tractar temes on, inevitablement, en cada reflexio parlava una mica de mi mateixa. Ara que ja hem acabat, vull dir que m'ha agradat molt fer aquestes pràctiques perquè m'ha permès conéixer molt més a la Psicologia i que gràcies a això he ampliat els meus horitzons. Una de les coses que m'ha impactat més ha estat veure que les persones estem molt malaltes. Perquè moltes de les coses que tractàvem a classe jo les he viscut a la meva vida. Per exemple la introspecció crec que és una cosa molt necessaria perquè et fa plantejar-te si estas fent les coses bé o no, a la teva vida. És un exercici d'autoconsciència bàsic. La desensibilitazació ens ajuda a veure que la por és una cosa més de la vida, i que el que hem de fer és no limitar la nostra vida. No deixar de fer coses perquè tenim por. Les distorsions cognitives van ser molt entenedores ja que, tots en tenim. Tots fem coses que sabem que no tenen cap sentit però que les continuem fent. La pràctica de mecanismes de defensa també va ser molt didàctica. Tots fugim de les coses que ens fan mal. I realment les coses que la nostra ment fa sembla de ciència ficció. La pràctica sobre Freud va ser interessant perquè ens va permetre conéixer una mica més algunes bases de la psicologia. La pràctica sobre les necessitats humanes em va permetre veure que els comportaments de les persones els podem explicar a partir de les seves mancances. La pràctica sobre l'empatia era necessaria per la nostra professió ja que sinó podem entendre als altres, difícilment els podrem ajudar. I les últimes dues també han estat interessants pels motius que abans he esmentat.

Aquestes pràctiques en el blog no només han estat, al menys per mi, un exercici acadèmic. Sinó un aprenentatge vital. Puc dir, que ara visc millor. I no estic exagerant. Crec que en aquest moment de la meva vida necessitava a algú que mostrés èmfasi en el que explicava i necessitava aprendre el que altres psicòlegs deien per poder-ho aplicar a la meva vida. La nostra existència és limitada. Jo la vull aprofitar al màxim. No vull desaprofitar moments. No podria resumir tot el que he après amb una sola frase però del que si que estic segura és que ara sé que sóc capaç de tot el que em proposi, que intentaré allunyar-me de les persones que no em fan sentir bé, i que no perdré el temps en coses que no toquin.

Només em queda dir, que estic molt orgullosa de la meva feina i que estic molt agraïda pels coneixements que m'han estat otorgats.

Així que només em queda donar-te les GRÀCIES per tot Ernest!

Pràctica 8. Causalitat Circular

Introducció: Quan parlem de la causalitat circular hem de parlar de l'enfocament sistèmic. L'enfocament sistèmic es basa en el concepte de sistema. Amb aquest corrent psicològic es comença a tractar de diferent manera les patologies. Els altres corrents es centraven en l'individu, en la seva dinàmica interna, en les seves necessitats, és a dir, sempre es relaciona patologia amb individu. Segons les teories vistes fins ara l'individu és qui té una patologia i per tant, hem de tractar a aquella persona en concret.

Amb l'enfocament sistèmic les coses canvien de manera radical. Parteix de la base que totes les persones formen part d'un grup, d'entitats superiors. Com per exemple un grup d'amics, una familia, una comunitat de veïns... Per això podem afirmar que totes les persones estan connectades entre si i que tots formem part del sistema. Qualsevol peça de moguem pot afectar a tot el conjunt. Una metàfora que se m'acudeix per explicar aquest concepte és un castell de naipes. Si treus una carta totes les altres s'enfonsen. Si extrapolem aquesta situació a una familia per exemple la mort d'un fill afecta directament a l'individu mort en si. No obstant això la mare pot caure en una depressió, per exemple a algun membre de la familia se li poden ocorrer pensaments suïcides o poden passar moltes altres coses. Per tant, tenint en compte que la mort del fill només afecta al fill de manera directa pot afectar a la resta de la familia de manera indirecta. Una carta desmonta tot el castell. I això passa perquè formen part del mateix sistema ( la família). Per això mateix podem afirmar que no cal que tractem a l'individu afectat sinó que podem tractar a un altre membre del sistema. És a dir, si tractem a qualsevol persona del sistema podem arreglar el problema encara que el membre tractat no sigui qui tingui la patologia. Aquest corrent va començar a tenir més seguidors a mitjans del segle XX, cap al 1950. Es van començar a fer teràpies grupals, processos grupals... La conclusió és que no es pot separar a l'individu de la resta del sistema perquè sempre estem dins d'un context i en aquest hi han relacions. Les xarxes de connexió entre els diferents sistemes poden ser saludables o xarxes insalubles. Les saludables ens fan sentir bé i són positives per a tothom, en canvi les insalubles ens fan sentir malament i donen lloc a patologies. Per això treballem sobre relacions. La conseqüència directa és que no es considera que la persona sigui el problema, la persona pot manifestar símptomes però el problema és del sistema en si i no de l'individu. No hi ha persones malaltes, hi ha sistemes insalubles. Els pacients identificats (PI), són els que presenten els símptomes. Actuen com a indicador del sistema insaluble. Potser s'haurà de tractar a tota la familia o als dos membres de la parella. Aquesta idea és molt trencadora ja que fins ara el model que establiem era de causalitat. És a dir es dóna un element A ( la causa) que causa B ( l'efecte).

Però si intervenim sobre sobre la causa evitem l'efecte. I en alguns aspectes pot ser així. Amb l'enfocament sistèmic no importa l'origen de la causa sinó que importa com intervenir en aturar la causa. A vegades no es pot saber l'origen de la causa perquè formem part de diferents sistemes. No podem afirmar que l'origen d'un problema pot ser la familia perquè la persona també forma part d'altres sistemes com els amics, o d'altres. És a dir, en aquesta vida tenim rols diferents en cada moment. L'Alexandra no només forma part del grup de psicologia de la UdG. L'Alexandra no només és estudiant sinó que també és amiga i per tant té un sistema d'amistats, també té una familia, també fa classes d'italià. És a dir, l'Alexandra no només és estudiant, sinó que també és filla, és amiga, és estudiant d'italià... Tenim molts rols i és gairebé impossible descobrir l'origen. Perquè a més a més, les persones que formen part dels nostres sistemes també estan en contacte amb altres sistemes. Les influències rebudes són múltiples i per tant és difícil trobar l'origen del comportament de la persona que pateix una patologia. També pot ser que la causa hagi desaparegut però que l'efecte encara romangui, seria un cas de manteniment dels hàbits. Ara parlem de formes homeostàtiques, formes de comportament que en aquell tenien un sentit però ara ja no i tot i això les mantenim. A causa B. Ara ja hi ha A però B continua.

Per tant de moment podem dir que:

1.No es pot saber la causa de la patologia.

2.La causa pot haver desaparegut però l'efecte continua

3.Tot és causa o conseqüència ( causalitats circulars).

No sabem que va ser primer si la causa o la conseqüència. Va ser primer l'ou o la gallina?

No ens cal saber qui ha trencat el vidre per canviar-lo. La idea de què hem d'arribar a la causa per saber la patologia és falsa. La causa està sobrevalorada. Estem acostumats a intentar desxifrar la causa, els metges ho fan constantment, els psicoanalistes... Les intervencions sistèmiques volen tallar aquest cercle viciós i convetir-lo en un de virtuós. Podem parlar de Iatrogenia, és a dir, en el nostre cos quan toquem una cosa una altra en surt perjudicada, per exemple els efectes secundaris dels medicaments. El propi psicòleg ja forma part del sistema i per tant té interacció en TOT el sistema. Per tant, la figura del professional és de suma responsabilitat. A vegades el psicòleg ho espatlla tot. Actua com un nou element dins del sistema que genera interaccions. Cal que el professional vagi fent avaluacions per veure si tot està correcte de manera puntual i tenir en compte el poder de la seva influència.

Un autor important per a l'enfocament sistèmic va ser Gregory Baterson. Era un antropoleg que se'n va donar compte de les relacions entre sistemes que es produïen fins i tot en tribus indígenas. Cada

persona tenia un rol diferent i també hi havien realcions de causa efecte. Quan els “machos” es pintaven i demostraven la seva virilitat les fémines es posaven més sensuals i quan els “machos” se'n adonaven més encara ho feien. Es produeix una retroalimentació mútua. Quan entrem en aquesta dinàmica es produeix una simetria , aquestes no tenen perquè ser destructives. Quans els dos fan coses diferents parlem de relacions complementàries. S'estableixen dinàmiques diferents.

En les relacions simètriques els diferents elements del sistema interactuen de forma semblant ( en escalada o en desescalada). Pot ser de tipus constructiu o destructiu.

En les relacions complemetàries els diversos elements del sistema interactuen de forma molt diferent ( rols diferents).

Tasca: Crear 4 seqüències de causalitat circular que puguin començar en qualsevol lloc fent realcions simètriques i complementàries (constructives i destructives).

Complem. Constructiva i Destructiva

Simètrica Constructiva i Destructiva

Reflexió: Primerament diré que he trobat molt interessant l'enfocament sistemàtic però com molts altres corrents psicològics crec que li falten potes a la taula.

El fet de prendre consciència que formem part de grups és un concepte senzill però clau. Cadascú a la vida té rols diferents, com he dit abans podem i hem de ser més que una cosa, o bé no només estar dins d'una categoria. Et fet de formar part de diferents sistemes fa que rebem influències múltiples. I per tant estic d'acord en què és difícil cercar l'origen de la causa. Però la causa no s'ha infravalorar. Crec que l'enfocament sistèmic té avantatges molt positius i que en detreminades ocasions si que pot funcionar. Però crec que és una mica massa utòpic. M'explicaré. Una familia té una filla, a aquesta filla l'han maltractat psicològicament tota la seva vida i ara que ella és mare està fent exactament el mateix amb els seus fills. El seu home està precupat i creu que amb un enfocament sistèmic ho podrien arreglar. Segons la teoria de l'enfocament a la teràpia o bé caldria que hi anés el marit o bé tota la familia o bé el pare i la filla. Crec que ni ells tenen molt clar qui exactament de la familia hi ha d'anar, això per començar. També cal tenir en compte que en aquest cas que he exposat, veig molt difícil que una parella de maltractadors toleri anar a terapia. Per tant, sempre hi haurà casos on els membres que hagin d'anar a teràpia no hi vulguin anar. En aquest cas

hi hauria d'anar pràcticament tota la familia. Crec que l'enfocament sistèmic pot ajudar en casos on per exemple s'hagi mort alguna persona de la familia o aquest fet hagi afectat a tots els membres. Llavors si que ho considero convenient i oportú aquest tipus de teràpia. Però no crec que sigui efectiu que per exemple totes les teràpies del món es realitzin sota el punt de vista de l'enfocament sistèmic. A vegades si que és important saber la causa de la patologia, no estic segura si faig aquesta afirmació perquè tinc una formació bàsicament científica o perqué és realment el que penso. Crec que si no vas a cercar a l'origen rarament podràs incidir sobre l'efecte. Si que és veritat que no cal que sapiguem qui ha trencat el vidre per trencar-lo. Però si només ens limitem a arreglar-lo és a dir, a fer la funció reparadora, el vidre el poden tornar a trencar una i una altra vegada. Seria més lògic saber qui i perquè han trencat el vidre. Això suposa fer una mica la tasca de detectiu i després de reparador. A vegades ens pot costar cercar l'origen i en és llavors quan l'enfocament sistèmic pot tenir una fucnió de vital importància, no abans. És un bon mètode, però en la meva opinió no ha de ser el primer en emprar.

D'altra banda, en el cas de teràpies familiars, com he dit abans, crec que s'hauria de començar a utilitzar des del primer moment. A vegades en una família un problema que no és un drama es coneverteix en una patologia que se sol transmetre a la descendència juntament amb els gens. Per això crec que és un bon mètode per tallar d'arrel els problems i procurar una vida digna i normal als pacients. Trobo molt curiós el fet que tots estiguem relacionats. És del tot cert. Però dubto que si per exemple a una amiga meva l'hagin violat i a mi em portin a teràpia jo solucionaré els problemes de la meva amiga. Aquest per mi és el punt febles de l'enfocament sistèmic.

Una altra idea que també trobo fàcil d'entendre i imprescindible per explicar-ho és el concepte de xarxa saludable i xarxa insaluble. En una xarxa saludable la majoria dels individus del sistema surten beneficiats per aquest lligam, seria per exemple un grup d'amigues que s'entenen molt bé. Aquestes xarxes són per tant les ideals i les que les persones hem de buscar. Però pot ser que una persona sigui capaç de formar en un moment determinat de la seva vida una xarxa saludable i en un altre una d'insaluble? Un drogaddicte no pot formar xarxes saludables però una vegada s'hagi recuperat si. O per exemple un grup de persones que beguin alcohol no tenen perquè influir en una persona que vagi amb ells. Naturalment que pot incidir en la persona però dependran el caràcter de les persones, el seu nivell de persuació i moltres altres coses. Però òbviament sempre és més recomanable tenir xarxes saludables. Hi ha xarxes que les mantenim per por. Un matrimoni que està casat des de fa 20 anys i que sols no poden afrontar els deutes poden no separar-se encara que es portin molt malament . I fins i tot nosaltres podem mantenir xarxes saludables amb els nostres pares i insalubles amb la nostra parella.

La última idea que m'ha sobtat ha estat la dels efectes que encara romanen tot i que la causa ja no

existeix. Hi ha costums que adquirim i que mai deixem. Això en excés pot ser molt perjudicial ja que no prenem consciència que ho fem, al igual que moltes altres coses, i quan no sabem que fem una cosa rarament podre aturar aquest efecte. Una noia que hagi tingut una parella que es va portar molt malament amb ella fa que estigui a la defensiva. És una actitud que encara romàn. Ara la seva nova parella es porta bé amb ella. Tot i això ella té la costum de mira-li el telèfon mòbil.La nova parella s'enfada i poden caure en una xarxa insaluble.

Per acabar remarcaré dos punts claus. Amb altres pràctiques me n'havia adonat que hi han molts corrents psicològics i que molts professionals creuen que el seu és el millor. Hi ha una lluita per afirmar que la meva manera de guarir és millor que la teva, és a dir, situació de competitivitat. Actualment hi ha molts prejudicis contra la psicoanàlisis. I ja vaig dir en el seu moment que el que s'hauria de fer és procurar pel benestar dels pacients i no per si jo tinc o deixo de tenir raó. La meva idea és canviar aquesta competitivitat per una cooperació entre professionals. No hem de tenir por de no saber resoldre un cas. Si jo per exemple trio una especialitat i crec que un altre company se'n pot fer càrrec millor que jo la meva obligació és derivar a aquest pacient. Hi ha moltes maneres de ser un bon psicòleg. No sempre he de saber resoldre el cas de la persona. Crec convenient que hi hagin diversos plantejaments d'actuació sempre i quan estiguin demostrats que siguin efectius. Si tots ens dediquéssim a una especialitat en concret hi hauria molta més gent malalta. Es tracta d'estudiar coses útils i de saber cooperar entre els diferents professionals per a poder beneficar al pacient que és la persona més important. No podem establir un protocol d'ajuda perquè cada pacient és diferent.

El fet que el psicòleg formi part del sistema del pacient causa una mica de basarda. És una responsabilitat molt gran i crec sincerament que posar-te en mans d'un psicòleg pot ser el millor o el pitjor que faras mai. Un professional et pot destrossar la vida sinó té les eines necessàries. Per això, crec que és sumament important la formació i veure que tens capacitats com cooperació, empatia...

És una responsabilitat molt gran que no tothom està preparat per fer i que si volem que algun dia se'ns reconegui com a tals haurem de treballar dur.

En el tema de les relacions complementàries o simètriques m'he quedat sobtada perquè són exemples que molts de nosaltres fem en el dia a dir. Les simètriques destructives estan a l'ordre del dia. Disputes entre amigues per exemple. I les complementàries destructives encara més. Crec que un signe de maduresa és saber que perquè una persona ens tracti malament o ens estigui cridant no ens hem de rebaixar al seu nivell. La cosa més fàcil que podem fer és rebaixar-nos i la més difícil però la més efectiva és demostrar que tu no ets tant maleducat ni tant violent o d'altres. S'ha d'acabar l'ull per ull perquè al final ens quedarem tots ben cegs. La nosta vida és molt curta, massa curta i ja ens posaran prous entrebancs com perquè encara ens dediquem a perdre el temps. La meva reflexió és que fugim de tot allò que ens fa mal o ens fa sentir malament. Aprofitem el temps que ens donen que és com un regal i compartim el que podem donar als altres. Fugim de la gent que actua com forats negres absorvint-nos l'energia. Recordem-nos de viure. I aprenem a apreciar totes les coses bones i a les persones que fan que la nostra vida sigui un lloc on poder VIURE i ser feliç.

Annexos

http://www.opuslibros.org/PDF/Paul%20Watzlawick%20-%20El%20Arte%20de%20Amargarse%20la%20Vida.pdf link sobre la introducció del llibre El arte de amargar-se la vida

http://www.buenastareas.com/temas/causalidad-circular/0 link sobre l'enfocament sistèmic i les teràpies familiars, resum per fer més entenedora l'explicació.

http://es.wikipedia.org/wiki/Gregory_Bateson link sobre la vida de G. Bateson

http://www.youtube.com/watch?v=Xwm3MZxFJAs link sobre l'enfocament sistèmic per part del doctor Adolfo Perinat.

Pràctica 6. Les necessitats humanes

Introducció: En l'anterior pràctica ja vam treballar en la Psicologia Humanista amb la figura de Carl Rogers. L'altra gran figura d'aquest corrent va ser Abraham Maslow.

Maslow va fer format fins de l'àmbit conductista. A Amèrica en aquell moment els corrents psicològics més importants eren la psicoanàlisis ( la persona és egoista per naturalesa ID) i el conductisme (actuem com màquines). A Maslow, però, no li agradava el model de persona i la manera d'intervenir de cap dels dos corrents esmentats. Per tant, en va formar un de nou. Maslow considera que les persones si que tenen aspectes positius innats. En canvi en el conductisme el que es diu és que perquè una persona faci una cosa bona l'hem de motivar. La psicoanàlisis en canvi afirma que fem accions bones per sublimacions ( coses pendents en algun moment de la vida).

En canvi la Psicologia Humanista afirma que les persones són bones si es creen els factors perquè les persones cobreixen les seves necessitats. Quan una persona té cobertes les necessitats apareix la noblesa. Si estic content faig content als altres i si faig feliç als altres em faig feliç a mi mateix. L'altruisme i l'egoisme és la mateixa cosa?

Si jo tinc cobertes les meves necessitats òbviament podré ajudar als altres. Però si espero que els altres em donin un cop de mà m'estic deixant d'ocupar de mi. El lema seria: ocupat de tu per poder ocupar-te dels altres.

Les necessitats són tot allò que si no es compleix et poses malalt o mors.

Maslow estudia a les persones plenament humanes. Es va fixar en tres dels seus professors per a poder fer una llista de les necessitats universals. Una persona ha de cobrir les seves necessitats fisiològiques i espirituals, però no només això, sinó que ha de vetllar perquè aquestes romanguin al llarg del temps. Per a poder fer més visual aquesta teoria Maslow va fer una piràmide de les necessitats humanes. Aquesta piràmide endreça les necessitats que ens permeten entendre el comportament de les persones i poder-les , d'aquesta manera, intervenir-les. Un motiu és allò que ens mou perquè poguem satisfer la nostra necessitat.

La piràmide consta de 5 nivells: En el primer nivell trobem els aspectes més bàsics com el menjar, la son, el sexe... Ens referim a necessitats fisiologiques. El segon nivell consisteix en sentir- te segur, segur que et protegiran. El tercer nivell consisteix en sentir-se important en la vida d'algú: amor amistat...El quart nivell està basat en el respecte,

l'autoreconeixement...I per últim el cinquè per la moral la resolució de problemes...

Aquest nivells alguna vegada varien. Una mare preferirà morir-se de gana i dnar menjar al seu fill, anteposa el tercer nivell pel primer.

La manera que Maslow explica el suicidi és perquè la persona està profundament insatisfeta ja que no té la majoria de nivells adquirits. Quan com a professional, vols explicar un comportament t'has de fixar en les mancances de la persona. Es completa el buit. Podríem dir la l'obligació del psicòleg en aquest cas és reflexar la part que el pacient

no es veu, reflexar l'esquena del pacient. Donarem explicacions en base a les mancances.

Podem dir que hi han una serie de comportaments que poden ser: Constructius ( es cobreixen les necessitats i els altres en surten beneficiats) , Destructius ( assolim l'objectiu fent mal a algú) o bé Fallits ( no s'assoleixen els objectius).

Tasca: La tasca que la Laura Albó, la Glòria Grau, la Maria Climent i jo mateixa, l'Alexandra Chacón hem realitzat consisteix en: cercar 3 situacions en relació amb els comportaments de cada part de la piràmide.

1r.Nivell:

Constructiva: Tinc gana, aprofito que tinc gana per a fer el dinar per tots.

Destructiva: Et dic que vull una relació amb tu per aconseguir sexe fàcil.

Fallida: Vull dormir però no puc perquè he d'anar a treballar.

2n.Nivell:

Constructiva: Fer classes de defensa personal ja que millora la meva seguretat i en alguncas la dels altres.

Destructiva: Robo en un lloc, i per tant provoco una situació d'inseguretat en l'establiment esmentat.

Fallit: Treballes molt per aconseguir una plaça fixa i et fan fora de la feina.

3r.Nivell:

Constructiva: Fer una festa sorpresa pels 18 anys.

Destructiva: Sou un grup de tres amigues, dones de banda a una perquè només vols estar amb una d'elles.

Fallit: Vull ser mare però el meu marit no vol fills.

4t.Nivell:

Constructiva: Anar a fer teatre.

Destructiva: Com que vull que la gent em respecti apallisso a una persona.

Fallida: Busco el respecte de la meva parella i cada vegada que ell crida jo crido més i anar fent.

5è.Nivell:

Constructiva:Treure't la carrera amb matrícula d'honor.

Destructiva: Trec la plaça de la feina a una persona fent trampes.

Fallit: No treure's la carrera.

Reflexió:He de dir que de trobat molt didàctica la Psicologia Humanista. Té conceptes bastant entenedors i sobretot tracten a les persones com a persones i no com a màquines o criatures malvades. Crec que l'ésser humà està subordinat totalment a les seves necessitats. És una cosa força lògica. Per exemple, tots recordarem algun dia que ens hagin fet esperar per dinar bastant, estem de morrus fins que veiem el plat taula i després de dinar som les persones meravelloses d'abans. Quan jo em sento bé, és a dir, quan jo tinc tot el que vull si que m'encarrego de fer feliç als altres. Però i abans? M'he de sentir ple per poder ajudar? Tot això em fa pensar en aquells monjos o aquelles persones que decideixen portar una vida humil sense luxes i que l'objectiu de la seva vida sigui ajudar als altres. Crec que aquestes persones són les persones menys animals. Partim de la base que l'ésser humà és un animal. Jo realment penso que l'home en essència és egoista. Profundament egoísta. Això em recorda a una pel·lícula que vaig anar a veure ahir Camino a la libertad. Hi havia un moment on el grup de fugitius no tenien absolutament res per menjar, i es van trobar alguna cosa per poder ingerir. Però uns llops també ho van trobar. Les cares de les persones, les expressions eren profundament semblants a les dels animals. Davant de necessitats tant bàsiques com per exemple les ganes de menjar no importa ningu més que tu i el menjar. Per això puc afirmar que l'home en si és un animal i els animals són egoistes. Però per alguna cosa hem evolucionat! Si per exemple tornem a aquests monjos. Veurem la seva sensació de relaxament al viure amb tant poc i donar tant.

Crec que Maslow va fer un gran treball amb la piràmide de les necessitats. Les bones idees es poden explicar amb conceptes senzills que tothom pugui aprendre. I la veritat és que trobo que l'ordre entre els diferents nivells està molt ben esquematitzat. Però com he dit abans, una persona pot variar el seu ordre. Crec que totes les mares del món preferirien donar l'últim bocí de pa a les seves criatures que a elles mateixes. En tot cas si aquesta és l'excepció, em sembla bé que hi hagi una excepció tant noble. Hi ha dos punts que trobo que són interessants remarcar.

El primer és un que abans he esmentat. Només podem ser bons quan ens sentim bé? Naturalment una persona que no begui aigua des de fa 2 dies ni mengi des de fa 3 no

tindrà gaires ganes de posar-se a fer favors. Crec profundament egoista aquesta actitud. Però també sé que és profundament humana. Tenia raó el conductisme? Som éssers deshumanitzats? El fet de fer feliç als altres ens hauria de fer feliços però poder ara sóc jo la que està pecant d'utòpica! Les persones que viuen en una situació extrema de pobressa no s'ocuparà dels altres perquè no tene recursos ni per ells. Però hi han altres llocs on la gent té les necessitats cobertes i encara en vol més. Un exemple ben clar són aquelles persones que ja són riques i que sempre intenten tenir més i sentir-se més autorealitzats mentre que el preu del seu rellotge podria salvar a una familia de l'Àfrica.

Llavors hem d'intentar cobrir les necessitats dels humans perquè a la vegada ells puguin fer gestos solidaris. Hem de promoure que les persones se sentin segures. Ben mirat totes les persones haurien de completar aquesta piràmide al menys un cop a la seva vida. Són necessitats que no s'han de menysprear. El nivell que he trobat molt important és el de la seguretat. La seguretat que tindrem un plat a taula, que ningu et farà mal...Però què passa quan alteren un nivell? És a dir, si a una noia la violen, la seva seguretat estarà en alerta màxima, aquesta noia pot cobrir totes les necessitats fisiològiques cobertes, pot tenir gent que l'estimi i sentir-me autorealitzada però li falta un graó. Què passa lllavors? Aquest és l'únic peu coix que li he pogut trobar a la teoria.

Per concloure podriem dir que Maslow ens diu que si l'ésser cobreix les necessitats tot anirà perfecte, o no sempre anirà perfecte. I que sinó és així i pot haver caos total. Per tant, s'ha de promoure que les persones puguin tenir un bon nivell de vida.

Com a psicòlegs podem ajudar a què la persona se senti autorealitzada i a fomentar altres coses com la motivació....Però aquí s'acaba la nostra feina.

Ara com a persones, podem ajudar als menys desfavorits a què puguin tenir una vida digna. Perquè abans de psicòlegs som persones i per tant, aquest món necessita la nostra col·laboració ens els dos aspectes. No podem queixar-nos dels actes de desesperació de les persones si no les ajudem quan ens ho demanen a crits.

Per acabar posaré una cita de Maslow ja que quan acabes un treball si saps que hi han gent que encara ho ha fet millor que tu, adjunta les seves paraules per inspirar les teves:

la vida, en su óptima expresión es un proceso dinámico y cambiante, en el que nada está congelado

                      Aquest infant té cobertes les necessitats? I que fas al respecte per ajudar-lo?

Annexos:

Recomanació de llibres: El hombre autorealizado i Motivación i personalidad ( tots dos de Maslow).

http://www.pnlnet.com/chasq/a/15926 link sobre la teoria de panera planera

http://www.youtube.com/watch?v=Oun2OnQjpIA&feature=related link d'un video sobre la motivació i les necessitats.

http://www.youtube.com/watch?v=CrdgBl8m8uo&feature=related biografia de Maslow