Pràctica 7. Empatia

Setena Pràctica: L'empatia.

Introducció

 La psicologia Humanista  neix al segle XX i mor aproximadament cap als anys '80.

Una figura destacada en aquesta branca de la psicologia fou Carl Rogers. Ell va proporcionar una mirada diferent cap a la persona i cap a l'objecte d'estudi. Una altra figura que cal destacar és la d'Abraham Maslow, que va revolucionar les ideologies de la psicologia dominant. És a dir, va en contra del conductisme i la psicoanàlisis. No esdevé que només es fes incís en els aspectes negatius de les persones. Creu que l'essència de la persona ja és bona, que els actes altruistes que en formen part d'ella i que per tant són innats.

Per fer més entenedora l'expressió utilitzarem una metàfora. Una llavor ja està plantada però tot i això per desenvolupar-se ha de tenir un bon ambient. Per tant podem dir que l'expert no és el psicòleg, ja que aquest només té la responsabilitat de crear les condicions idònies perquè tot això pugui aflorar. L'expert o el protagonista és el client. Per tant aquest model predominant és el que està centrat en la persona (rogerià).

Si el psicòleg és capaç de crear l'atmosfera adequada sempre es produirà el creixement personal. La relació per tant pot ser càlida, compassiva... D'alguna manera però que el client pugui créixer.

Per això diem que Rogers fa un enfocament no directiu amb la Psicologia Humanista. També diu que aquest psicologia no només pertany a l'àmbit clínic sinó també al de l'educació. Les aplicacions en l'actualitat de Rogers són per exemple el coneixement personal, grups autodirigits...Un dels conceptes més reconeguts és el d'escolta activa.

Si una persona és capaç de viure amb tres actituds bàsiques n'hi ha prou:

1a. Acceptació incondiconal: El pacient a la teràpia s'ha de sentir acceptat. Encara que sigui per exemple un assassí, el psicòleg l'hi da de transmetre seguretat. Hem d'acceptar l'essència de l'altra persona. En resum, el context ha de ser d'acceptació. Els contextos d'organització poden ser saludables o no saludables. Els últims no fomenten el creixement del benestar.

2a. Comprenssió empàtica:

–                    Intentar entendre el que l'altre persona sent, entendre els seus objectius.

–                    Això no significa que hem de sentir el que l'altra persona sent, sinó que hem d'entendre el que sent simplement.

–                    Tenir mecanismes per entendre a l'altra persona també és quelcom necessari. Si un pacient té un neguit com que tu també n'hauràs tingut el pots entendre.

Per això encara que no ens hagi passat el mateix cas ho podem arribar a entendre. Abans que professionals som persones, és inevitable que sentim i que els pacients ens transmetin coses. Quan empatitzes amb una altra persona pots ajudar a l'altre. Un altre fet important és que quan tu intentes entre a una persona, aquesta se'n adona del teu esforç i ho valores. Aquest és el context favorable.

3a. Autenticitat o coherència:

Té lloc quan la persona pren un camí conforme el que vol fer.

Aquestes qualitats bàsiques són indispensables per a un bon psicòleg per a poder crear un bon context. És a dir, fer-s més competent en aquestes tres tasques significa fer-se més competent com a psicòleg.

Aquesta actitud rogeriana és força teòrica ja que és difícil portar-la a la pràctica. Però si es desenvolupa de la manera adequada la persona és pot sentir realizada.

Aquí adjunto links on s’explica la vida i la obra de Rogers de manera molt entendora.

http://webspace.ship.edu/cgboer/rogersesp.html

http://www.psicologia-online.com/colaboradores/cvasquez/rogers.htm

Aquí adjunto la portada del llibre de Rogers El proceso de convertirse en persona, que qui vulgui continuar aprofundint el recomano.
http://es.wikipedia.org/wiki/Psicolog%C3%ADa_humanista

Tasca: A classe vam mirar un documental sobre l'empatia anomenat Pensant en els altres. La feina és fer un comentari del documental. Jo a partir de la informació que he trobat i dels apunts presos a classe faré un tàndem entre les meves conclusions sobre el documental i sobre aquest model de psicologia.

Reflexió: El documental Pensant en els altres tracta d'una escola on és mestre els imparteix una lliçó que no totes les escoles imparteixen: A l'escola es ve a ser feliç. Normalment els pares, els mestres sempre et diran que a l'escola es ve a estudiar i a portar-se bé. Al principi del documental

vaig pensar que aquesta idea era força utòpica i idealista. Però ben mirat, és una bona idea conscienciar als nens que no han d'anar a l'escola per obligació sinó perquè ells tenen dret a ser feliços. A mesura que el documental anava progressant me'n vaig adonar que un altre concepte molt important que el professor considerava imprescindible era que els nens fossin empàtics. I crec que és una idea brillant. Aquesta és una actitud molt rogeriana, recordem com he dit abans que Rogers creu que una qualitat molt important que ha de tenir una persona és l'empatia per un altra. El professor els hi fa escriure en un quadern tot el que els hi passa i de tant en tant els nens el llegeixen. És com una mena de diari que expliquen als seus companys. Expliquen el que senten i el que els hi passa. D'aquesta manera s'acostumen a explicar els seus sentiments als altres i els altres s'acostumen a escoltar-los. D'aquesta manera es comença a empatitzar. Possiblement alguns conflictes bèl·lics en la història de la humanitat amb una mica d'empatia no s'haguessin produït, o algunes disputes en famílies o altres casos. Quan empatitzes i entens a l'altre persona tot canvia, sents el que l'altra persona sent o al menys ho entens. Per això està molt bé que s'intenti inculcar als nens aquests conceptes des de petits. Un fet del documental que em va sorprendre és que quan a un nen que se li ha mort l'àvia ho explica, una altra nena pot explicar que el seu pare es va morir ( cosa que mai havia dit). És a dir, a partir del mateix problema que un altre company va tenir el valor d'enfrontar i verbalitzar tot el que li va passar. En aquell moment com que la classe estava tant unida tots els nens es van posar a plorar. Però aquells plors no eren per ells, sinó pels seus companys! Em sembla un fet extraordinari que nens tant petits sentin el dolor forà com el propi i que fins i tot plorin. Alguns nens intentaven consolar als nens. Això va fer que la classe fos més unida ja que s'entenien millor i tots compartien les penes de tots. Un altre fet sorprenent és que quan un nen es va portar malament i el van castigar, la majoria de companys seus van sortir en la seva defensa i a més a més van argumentar molt bé la resposta. Aquells nens són una pinya i tots s'ajuden entre si dóna la sensació de que són com una mena de comunitat on el comunisme és el seu sistema predilecte. I això ho aconsegueix l'empatia, quan sents que un company rebrà un càstig és com si te'l fessin a tu i per tant defenses a la persona. Però no tot son flors i violes. També hi ha un moment on es veu alguns nens tracten malament als altres. El professor els obliga a fer examen de consciència fins que els hi diu que cap d'ells s'ha auto inculpat. Una nena surt i diu que ella hauria d'haver fet alguna cosa i que no ho ha fet per por. A partir d'aquí els nens reflexionen i demanen perdó. Aquest fenomen crec que ha tingut lloc a totes les aules però també crec que la seva resolució ha estat més efectiva en aquesta aula que en cap altre. Per acabar volia comentar que un tret significatiu que em va emocionar va ser que els nens van escriure cartes als pares difunts d'alguns nens de la classe explicant que els seus fills estaven bé.

Finalment després de veure el reportatge i buscar informació addicional m'he n'he adonat que l'empatia està infravalorada. L'empatia ens fa més humans a tots plegats. En es últims anys la posició de la humanitat des del meu punt de vista, ha estat força individualista. No podem anar per lliure, no podem ignorar el que els altres senten perquè això només ens portarà a una humanitat deshumanitzada. Com he dit abans l'empatia ens hauria de fer més humans, entendre'ns millor, incrementar el respecte per tothom i a la vegada veure que les coses fan mal i que no hem de tractar als altres de la manera en la que no ens agradaria que ens  tractessin.

Des del punt de vista laboral crec que l'empatia és un factor igual d'important que la formació perquè sinó entenem el que li passa a l'altre persona no la podrem ajudar, però una cosa és entendre a l'altre i una altra sentir-nos identificats. No hem de caure en la identificació perquè llavors deixem de ser objectius i tenint en compte com és la nostra carrera ja ens costa prou.

Per últim acabo dient que el documental ha estat un goig per mi veure'l però que hi ha un concepte que no m'agrada. El professor els hi diu que si el col·lectiu no és feliç, tu no pots ser feliç. Això no pot ser sa, és egoista però sa no! Sempre hem de pensar en els altres perquè és important i els hem d'ajudar però no es lògic que tothom que ens envolti sigui feliç Per aquesta regla de tres ningú seria feliç. A més a més, com a futura psicòloga, els meus pacients no seran feliços, això vol dir que jo no puc ser feliç?

L'empatia és una qualitat, amb mesura, com tot en aquesta vida.

Pràctica 5. Freud

Tasca: A partir de la pel·lícula vista a classe, Freud la pasión secreta, hem d’escollir un tema i ampliar-lo. Jo he escollit el complex d’Electra.

Un xic d’història:

Amb aquesta pel·lícula es resumeixen molt bé les idees de Freud. Bàsicament es centra en els dos models de la ment que Freud va establir. El primer model és neurològic, és a dir, ell creu que la ment és un grup de neurones que transmeten càrregues. Tot són càrregues: una mirada, un somriure, una baralla.... Si una càrrega és massa potent s’acumula i pel mètode de la catarsi, és a dir, explicant tot el que et passa aquestes càrregues t’alliberen. Un temps després es va veure que això no era cert, ja que pots explicar un fet i no per això sentir-te millor. El segon model de la ment de Freud és més psicològic, va veure que no importa si un fet que t’ha passat és real o no. Allò que realment importa és el significat emocional que tu li vulguis donar.  A vegades  hi ha fets que els reprimim i als quals no hi tenim accés, ja que es troben a l’inconscient. En aquesta pel·lícula podem veure a Freud amb el seu mestre Meynert, després amb Charcot ( amb qui va començar estudiant a les histèriques), amb Breuer (amb el qual va ser estudis)... També aquí aplica l’ hipnotisme, l’associació d’idees, la psicoanàlisis...

Què se’n sap del Complex d’Electra:

Freud va establir que si que hi havia sexualitat en la infantesa però clar està no com en els adults. Va dir que tots passàvem per unes fases:

Fase Oral, Fase Sàdico-Anal, Fase Fàlica, Fase de Latència i Fase Genital.

Freud va dir que en la fase Fàlica (entre els 3-5 anys) el nen se’n adonava de la relació triangular que hi havia entre els seus pares i ell. Veu que ell no és l’únic objecte d’amor de l mare sinó que el pare també és un altre objecte d’amor. Aquí comencen els gelos pel pare.  Veiem que el nen sempre vol anar entre els dos, que té una preferència per un dels dos progenitors i que li costa compartir-lo amb l’altre progenitor. No és que el nen s’enamori d’un dels progenitors sinó que se’n adona d’aquesta relació triangular. És una etapa normal per la qual tots els nenes passen i que desapareix quan veuen que no poden odiar a l’altre progenitor ja que també l’estimen i que qui té intimitat amb el progenitor és l’altre progenitor i no ells. Si això li passa al nen amb la mare s’anomena complex d’Èdip i si li passa a la nena amb el pare complex d’Electra.

Tot i que el complex d’Èdip va ser proposat per Freud, ell no li donava tanta importància al complex d’Electra, el personatge quesi que li va donar va ser Carl Jung.

Veiem que més en podem obtenir:

Complex de Electra és el terme proposat per Jung a principis de el segle XX per a designar la contrapartida femenina de el complex d'Èdip. Consisteix en una fixació afectiva de la nena en la figura del pare.

El complex de Electra és un concepte psiquiàtric ambigu que procura explicar la maduració de la femella humana. El Complex de Electra és alguna cosa molt comú entre la majoria de les nenes en algun moment de la infància encara que, en algunes ocasions, va més enllà. Aquesta fixació afectiva o enamorament cap al pare pot generar una situació de rivalitat amb la mare.

Se suposa que és una dinàmica normal en el desenvolupament de les petites, que pot observar-se a partir dels 3 anys, però que en un termini de dos anys se sol resoldre de forma natural. Al contrari que en els nens, aquesta circumstància és menys clara i passa més desapercebuda ja que les nenes tenen un vincle molt estret amb les mares, el que els dificulta mantenir la competitivitat amb aquesta. En les manifestacions millor resoltes es produïx una predilecció de la nena cap al seu progenitor. No obstant això, en els casos patològics es pot produir el contrari: que la nena rebutgi al pare al sentir-se defraudada per haver-la rebutjat

Origen:

Segons la mitologia grega, Electra, filla de Agamèmnon (rei de Micenes) i Clitemnestra, va venjar al seu pare, que va ser assassinat per Egiste, amant de Clitemnestra. Electra va animar al seu germà Orestes perquè assassinés a la seva mare i a Egiste, assassins del pare d'ambdós.

Cas pràctic:

Ja que a les classes vam mirar la pel·lícula Freud, la pasión secreta, posaré com a cas pràctic un dels que van sortir-hi allà. Començaré explicant pas per pas tot el que li passava a la Cecile, que patia el Complex d’Electra:

Breuer li comenta a Freud que té una pacient que des de la mort del pare pateix crisis nervioses, insomni, ceguesa, paràlisis... Però que quan l’hipnotitza ella es pot expressar ( amb frases que aparentment no tenen cap lògica) i els símptomes disminueixen. És a dir, quan Breuer fa que la Cecile estigui en estat de consciència disminuïda ella es pot expressar i de moment ja ha aconseguit que no pateixi insomni.

Les primeres frases que diu són: Està bruta, la mare diu que està bruta!

La Cecile té por a beure aigua perquè té la imatge del seu gos bevent aigua, i que la seva mare li deia que estava bruta. Quan Breuer fa que la Cecile desperti i que recordi l’episodi amb el gos ja pot beure. També repeteix que odia a les infermeres .

Breuer i Freud comencen a fer estudis sobre la histèria i se’n adonen que la diferència que hi ha entre aquesta i la neurosis és que en el cas de la histèria els pacients no se’n recorden de quelcom traumàtic que impedeix que puguin fer la seva vida amb normalitat. No tenen record, però el record afecta a les seves vides.

Més endavant Freud es troba amb un cas on apareix en Complex d’Edip però s’espanta i deixa estar aquesta via d’estudi. Després veu que en la majoria de pacients el component traumàtic és un component de caire sexual. A partir d’aquí fa una generalització, i creu que la Cecile també té un trauma sexual.

Breuer accepta que la hipnotitzi per trobar aquest component. Ella comença a explicar que uns homes la van venir a buscar, aquests homes eren metges que la van portar fins a un hospital per reconèixer el cos del seu pare. Però la Cecile comença a explicar que en aquest hospital hi ha música, que és un hospital protestant i que les infermeres vesteixen de manera estrambòtica. Tot plegat resulta força estrany. Hi ha moltes coses que no encaixen així que Freud intenta anar més enllà.

Finalment la Cecile admet que els homes que la van venir a buscar eren policies, que l’hospital protestant era un burdel, que les infermeres eren prostitutes i que el seu pare va morir allà en braços d’una d’elles. La fan despertar i en aquell moment recupera la visió.

Passen uns dies i els dos doctors van a veure-la. La Cecile li envia flors al doctor Breuer i veuen que està fent ganxet per a un bebè. Uns dies més tard, la Cecile fingeix que té un nen. Té els mateixos símptomes que quan una dona porta a un fill al món. En Breuer l’ajuda  tranquil·litzar-se i descobreixen que ella té un ninot que li va regalar el seu pare i del qual mai se’n separa. Li té molt d’amor i celebra el dia que el seu pare li va regalar.

Tot seguit es veu com Freud li comença a donar importància als somnis i també vol que la Cecile li expliqui els seus per arribar al fons del trauma. De moment però només li explica que el seu pare la va fer esperar al carrer, el seu pare va arribar més tard i que quan ell va arribar ella s’havia desmaiat. El pare i la filla estaven a Nàpols mentre la mare estava a casa. També en Freud se’n adona que les mateixes flors que la Cecile li envia a en Breuer eren les que el seu pare portava i que per ella el fet de que la hipnotitzin té un component eròtic i per això li permetia a en Breuer. Llavors Freud se’n adona que en Breuer per la Cecile és el reflex del seu pare de manera reprimida. La Cecile explica que un cop el seu pare la va portar a l’òpera. I que després van anar a saludar a les ballarines, una vegada allà les ballarines li van dir que al seu pare li agradaven molt les noies que ballaven. Aquestes noies anaven molt pintades i com que la Cecile volia agradar al seu pare quan va arribar a casa es va maquillar. La seva mare ho va veure i es va enfadar amb ella. Li va dir que així es maquillaven les prostitutes. El seu pare les va sentir discutir i se’n va emportar a la Cecile a la seva habitació. Segons la Cecile el seu pare va abusar d’ella. I al dia següent li va regalar el ninot. Per això aquest ninot per ella és com el fill entre el seu pare i ella. La mare té una fixació amb les prostitutes que l’ha heretat la seva filla. La filla ha vist com el pare anava amb prostitutes, com anava amb les criades...

Després la Cecile li explica un somni a en Freud. Somia que hi ha una noia egipcia que es diu Putifar. Aquesta noia va caminant per la platja en direcció a un home molt ben plantat. Ella intenta posar un anell al dit de l’home però no pot perquè l’home ja en té un altre. Llavors l’anell cau cap a el mar i l’home el va a buscar, de sobte l’home desapareix i més endavant la mare treu el cap per una finestra d’una torre que hi ha a prop insultant a l’egipcia. En Freud se’n adona que Piter es francès vol dir prostituta i que Putifar és un nom bíblic. Putifar estava enamorada de Jose i aquest la va rebutjar. I en Breuer en diu Joseph, és a dir, que l’egipcia és ella.

Per a ella la figura del seu pare és com la d’un marit fantasma amb el que engendra un bebè imaginari. El primer atac va tenir lloc quan es va desmaiar al carrer. La Cecile explica que un dia el seu pare i ella havien de sortir però el seu pare li va dir que no podria ser perquè havia d’anar a jugar a cartes. Ella el va seguir i va veure que anava en direcció al prostíbul. Se’n adona que prefereix a les dones pintades que a ella. Ella va tornar a l’hotel i llavors va ser quan els policies la van venir a buscar per dir-li que el seu pare havia mort amb una prostituta. Per això ella odia als home si creu que tots prefereixen a les prostitutes.

És a dir, té una experiència sexual reprimida, llavors hi ha sexualitat en la infantesa? Però hi havia una cosa que no encaixava. Si el seu pare va abusar d’ela perquè el seu “fill”, és a dir, el ninot és un objecte d’amor i no d’odi?

Més endavant es descobreix que el pare no la va violar simplement li va cantar. I que ella s’havia cregut una mentida. Aquesta mentida li havia provocat el trauma. Havia barrejat realitat i ficció.

Finalment la mare explica que ella havia estat prostituta, així havia conegut al seu home i que quan ella s’havia quedat embarassada no havia volgut saber res més d’ella. Per això li havia transmès aquest rebuig per elles a la Cecile.

Conclusions:

Primer de tot crec que cal esmentar la importància que la mare de la Cecile li transmetés aquest fàstic per les prostitutes. Ja que sembla com li els progenitors li estiguessin donant missatges equivocats a la filla. Mentre la mare li deia que eren males persones el seu pare les estimava. Si el pare de la Cecile no va voler saber res de la mare quan es va quedar embarassada és comprensible que la mare hagi descarregat aquesta impotència amb la filla. Segurament quan la Cecile va néixer la seva mare no li proporcionava carícies, ni abraçades ni contacte físic. I recordem que la necessitat d’aferrament és molt important. La Cecile per tant va buscar aquest amor en el seu pare que si que li proporcionava. El que passa és el que seu pare preferia a altres companyies. Les companyies que ell preferia eren les companyies que la seva mare li negava. Per això quan la seva mare la va renyar per maquillar-se i el pare la va consolar ella va creure que havia passat quelcom més i aquest ninot que el pare li va regalar perquè estigues més contenta el va veure com el fill de tots dos. El fill imaginari del marit imaginari. Tot molt recargolat però cert. I tot això sent mentida. Per això Freud deia que era molt important el significat emocional que donem a les coses. Encara que siguin veritat o mentida. Aquest fet, la seva ment no el podia aguantar i el va reprimir. El fet més decisiu va ser que el seu pare morís en un prostíbul perquè això volia dir que ell preferia la companyia de les prostitutes i que li era igual la seva dona i la seva filla.

I a més a més ella identifica la figura del seu pare primer amb Breuer i després amb Freud. Tots aquests fets reprimits fan que estigui paralítica, cega...

Una vegada ja sap que li passa tot just ara comença la teràpia. Jo crec que ara mateix per exemple la Cecile no podria mantenir cap relació amb cap home perquè buscaria un home amb trets significatius del seu pare.

Crec personalment que aquesta pel·lícula està molt bé per observar la trajectòria de Freud i perquè sempre va millor veure les coses de manera il·lustrada. El cas del complex d’Electra des del primer moment em va impactar perquè no és tant conegut com el d’Èdip. Crec que d’alguna manera es menysprea perquè no és tant comú com l’altre però que té un grau d’importància en la persona de manera extrema. Aquesta casos on hi ha un fet que és desconegut per la persona però que afecta a la seva vida em semblen interessants.Com dirien alguns només veiem la punta de l’iceberg.

Aquests links són un abreu biografia de Jung i més informació d’ell.

http://www.youtube.com/watch?v=GBWm7Mi1Nsc  jung

http://es.wikipedia.org/wiki/Carl_Gustav_Jung

Pràctica 4. Mecanismes de defensa

Introducció: La figura de Freud sempre l'associem com a fundadora de la psicoanàlisis. Però cal que tinguem en compte que aquests no és una teoria científica sinó que simplement és una teoria que pretén explicar el comportament patològic en base a dinàmiques internes per les quals les persones passen. El comportament humà és el resultat de la nostra dinàmica interna. Per això és pot dir que és una teoria psicoanalítica o psicodinàmica.

Freud va estudiar Medicina, i per tant en la seva primera etapa només tracta amb lesions físiques. Fins que comença a tractar els casos de les pacients que pateixen histèria. Aquestes no tenen cap lesió anatòmica i així doncs on és la lesió? La lesió és psicològica i no física. Freud es posa en contra a tots els metges de l'època, fins i tot al seu mentor Meynert.

Mentrestant hi van haver altres autors importants per a la psicoanàlisi com per exemple Carl Jung o Melanie Klein.

Carl Jung: Emprava una llista de paraules que ell mateix havia confeccionat. En aquesta llista hi havia paraules importants per a ell com mare o mort. El pacient li havia de dir que li venia al cap quan ell deia aquestes paraules.

Melanie Klein desenvolupa la Teoria del joc. Un nen està molt més receptiu quan està jugant, ja que està a gust. Per tant a través d'algun joc Melanie Klein feia que el nen expliques la seva pròpia situació. Per exemple, si a un nen li fas inventar un conte on surti una família, la família que hi surt serà la seva.

Amb els anys Freud va emprar un nou concepte, el concepte de libido. Considerava que era una energia vital que ens feia funcionar i satisfer desitjos. I una manera d'aconseguir-ho era pel sexe. Però ell es centra en el tema del sexe, ja que en aquella època hi havia una forta repressió i es quan escriu la seva obra Tòtem i Tabú.

També intenta explicar la dinàmica de les persones. Se'n adona que l'inconscient està format per diferents nivells:

ID: És la part innata ( l'autèntica, la que ens satisfà), la part més egoista, és l'animal que portem a dins. Volem satisfer les necessitats immediates. Per exemple quan el nen té gana i plora de desesperació. Principi de plaer.

EGO (JO): Fruit de la interacció amb els altres, ens adonem que no sempre podem tenir les coses de manera immediata. Principi de realitat.

ID i EGO s'han de posar d'acord  i estableixen una dinàmica interna. Aquestes dues entitats són força egoistes.

SUPEREGO: Té en compte a l'altre gent, la consciència, el remordiment apareixen. S'intenta posar al lloc de l'altre gent.

Totes les entitats han d'estar d'acord, i totes elles faran que actuem d'una determinada manera. L'EGO sempre intentarà posar ordre. Freud intenta explicar la sociopatia argumentant que aquella persona no se sap posar a la pell dels altres i que per tant el SUPERGO no el té bé.

Utilitza entitats mentals, i per tant no anatòmiques que mai les podrem veure, per explicar comportaments.

Per tant les teories de Freud són:

1)                 T. Conscient/ Inconscient.

2)                 T. Energies. Líbido

3)                 T. Dinàmica interna.

4)                 T. Desen. del Líbido.

En la quarta teoria Freud estableix que a la infantesa si que hi ha sexualitat encara que no com l'entenem en l'edat adulta. Si aquestes fases sexuals que hi han en la infantesa no es superen la persona no podrà gaudir d'una vida satisfactòria en l'edat adulta.

Les fases són les següents:

Fase Oral: El nen obté plaer en la succió. Per tant el plaer l'obté de la boca i llavors podrem afirmar que quan el nen rep llet del pit de la mare, en el moment que succiona obté plaer. Si el període de lactància s'allarga o s'escurça pot provocar que el nen tingui una fixació i que no pugui gaudir d'una bona vida sexual en l'edat adulta.

Fase anal: Control d'esfínters. I per tant ara la font de plaer són els esfínters. Si obliguem a un nen a que els controli a una edat no adequada també tindrà problemes.

Fase fàl·lica: Descobreix les diferències entre els nens i les nenes. Descobreix els genitals. La zona de plaer són els genitals. Molesta als pares fent servir paraules escatològiques i es toquen.

Pot aparèixer el complex d'Edip o d'Electra en aquesta etapa.

Fase latència.

Fase genital: Fase on la sexualitat ha de ser plena com a adult i em superat les anteriors.

La última teoria de Freud tracta sobre els mecanismes de defensa. Diu que necessitem mecanismes de defensa per preservar l'equilibri psicològic. L'ego crea uns mecanismes de defensa. D'aquesta manera un pensament que està a l'inconscient no apareix de manera sobtada a l'inconscient. Es pot arribar a desenvolupar una patologia.

Per tant, un mecanisme de defensa és un dispositiu intern que desenvolupa l'EGO per tal de manejar l'ansietat, prevenir la seva aparició i preservar l'equilibri psíquic.

La filla de Freud, Anna Freud va proposar un llistat de 9 tipus de mecanismes de defensa que l'EGO emprava a favor de la persona.

1.                  Repressió: Freud el considerava el més important, també anomenat de defensa. Manté els impulsos inacceptables de  l'ID fira de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar una gran quantitat d'energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l'inconscient.

2.                  Negació: Negar que quelcom que ens fa sentir malament existeix. Intenta mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d'afrontar.

3.                  Projecció: Una persona atribueix els seus impulsos i desitjos inacceptables als altres per ocultar-se ell mateix.

4.                  Racionalització: Redueixes la teva ansietat donant una explicació al que has fet. No ho pot assumir i ho intenta racionalitzar.

5.                  Intel·lectualització: Prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

6.                  Formació reactiva: Protegir-se d'un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7.                  Regressió: La persona fa una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, on les quals havia experimentat una fixació.

8.                  Desplaçament:  Canviar l'objectiu d'un impuls, donat que així es redueix l'ansietat.

9.                  Sublimació: Transformació d'un impuls perillós a un comportament social, madur i acceptable.

Tasca: La tasca que la Laia Fauria, la Laura Cortés i jo mateixa, l'Alexandra Chacón hem fet ha estat buscar una via constructiva i una destructiva dels set pecats capitals.

1.                  Ira:

- Pegar a algú.

- T'enfades perquè veus que no et saps el temari per l'examen i decideixes saber-tel tot.

2.                  Luxuria:

- Tenir relacions sexuals amb un desconegut sense protecció.

- Experimentar coses noves que et proporcionin plaer.

3.                  Gula:

- Robar en un supermercat.

- Atipar-te i quedar a gust.

4.                  Peresa:

- Surts de nit i al següent dia no compleixes amb les teves obligacions.

- Descansar després d'una jornada intensiva.

5.                  Supèrbia:

- Començar una carrera encara que ja en tinguis una perquè sempre ho has volgut.

- Intentar ser sempre el millor.

6.                  Enveja:

- Veure que si una persona fa una cosa i tu també la voldries, la fas perquè et veus amb cor.

- Fer mal a algú per enveja.

7.                  Avarícia:

- Fer mal a algú per obtenir un benefici.

- Treballar més per cobrar més i poder ajudar a la família.

8.                  Tristesa:

- Saber valorar l'època més feliç.

- Poder caure en una depressió.

9.                  Vergonya:

- No tenir vida social.

- No et sents ridiculitzat.

10.              Culpabilitat:

- Que sentis angoixa.

- Intentar ser millor persona.

11.              Humiliació:

- Que algú et faci sentir malament davant de tothom.

- Adonar-te de què qui t'humilia no t'estima.

Conclusions: Segons el que hem dit fins ara la psicoanàlisis no la considerem una teoria objectiva i per tant no podem dir que sigui científica, així doncs les preguntes que primerament em venen a la ment són: Si no és una teoria científica per què la seva praxi és lícita? Per què té tant de renom aquesta teoria si no és vàlida? I si no té cap sentit, perquè s'imparteix en la universitat?

D'altra banda l'estudi de la Teologia també es pot impartir en centres docents i es permet que s'estudii una cosa que mai veuran, al igual que nosaltres mai veurem l'inconscient. La psicologia ara creu que se li ha de donar més importància a la metodologia per aconseguir que sigui una ciència reconeguda, cosa que ara no és. És a dir, tornem al: si no lo veo no lo creo. S'adopta una posició purament científica, al igual que la primera etapa de Freud. No cal estudiar psicologia per saber que no tot es limita al que podem veure. Però llavors ja parlem de filosofia i no de psicologia. Sóc la primera a dir que la psicologia és una ciència i que per tant necessita una metodologia, però sembla que hi han coses que se'ns escapen del que podem veure. Les idees de la psicoanàlisis són molt temptadores i per tant encara tenen molts seguidors. Però s'hauria de comprovar si realment és la manera adequada de tractar al pacient i no discutir el simple fet de si jo o un altre té raó en defensar o destruir la psicoanàlisi. Crec que hi ha molts temes pendents en la psicologia i un d'ells és establir una teoria, un protocol per ajudar, i no ajudar segons una teoria o una altra. No sé del cert si les idees de Freud són vàlides, però ningú li podrà negar la seva intuïció a l'hora d'establir el terme trauma psicològic i a intentar trobar teories o mètodes per curar a la gent tot i que, es va haver de posar a tota la societat vienesa en contra. També he pogut observar que el concepte de la libido de Freud està molt mal interpretat, no crec que volgués dir que els nens tenen una sexualitat pròpia d'un adult sinó que els nens experimenten plaer ( no sexual però plaer), quan succionen el pit de la mare. És un moment tendre i està molt mal interpretat. Amb referència als conceptes d'ID, EGO i SUPEREGO crec que no són conceptes tant allunyats de la realitat. És més que res l'evolució que l'ésser acostuma a fer. Al principi volem unes necessitats i les volem ara, després ens n'adonem que no sempre les podem tenir al moment i més endavant ens fixem en com es sent la persona que ens proporciona les necessitats. Són entitats no materials que no les podem veure, són abstractes però no les hem de seguir al peu de la lletra. Quan vaig sentir aquesta teoria de l'inconscient, el primer que em vaig plantejar va ser: Realment ens coneixem? Segons aquesta teoria, fem servir mecanismes de defensa per protegir-nos de coses que ens podrien fer molt de mal. Així doncs, no en som conscients del que ens passa i per tant, no ens coneixem. Tant de mal ens podrien fer aquestes coses? Però amagar aquests fets fa que poguem desenvolupar patologies com per exemple, les histèriques de Freud bloquejaven el record però això afectava a la seva vida. És pitjor el remei o la malaltia? No tenim coneixement del que ens passa en el nostre interior, i diuen que les persones es coneixen en un moment de pressió. Si quan hi ha pressió amaguem el cap sota l'ala se suposa que som uns covards? El fet que no ens coneguem espanta bastant. I que hi hagin uns mecanismes que ens permetin fer això sembla com si parléssim de ciència ficció la veritat. Segons aquest model la ment té un poder il·limitat en nosaltres. La ment sembla una màquina que fa de barrera semipermeable, és a dir, quan ella vol passen determinades coses i sinó queden com a gradient de concentració. A més a més, aquests mecanismes els fem servir tots contínuament. Crec que de tant en tant hauríem de fer examen de consciència i agafar el toro per les banyes sense cap mirament. Un altre punt important és que segons Freud no hi ha gent dolenta sinó gent malalta. No sé si Freud es referia a això, però a mi em dóna a entendre que un sociopata té un problema amb el seu SUPEREGO i que per tant, no és una mala persona i no mereix un càstig sinó que és una persona malalta que necesssita una bona psicoteràpia. Així doncs, si no hi ha persones dolentes sinó persones malaltes els que ens dediquem a jutjar som els dolents? Un bon cas és els EUA. Hi ha estats federats on la pena de mort és vàlida. Ells consideren que una persona s’ha portat malament i que per tant es mereix la mort. Però també pot ser que aquesta persona estigui malalta i que sigui víctima i no el culpable i així doncs som nosaltres mateixos els que ens creiem amb el dret de jutjat i de castigar.  Qui és la mala persona i qui el malalt?

Informació extra perquè l'explicació sigui més entenedora.

http://www.youtube.com/watch?v=n7JqkRb9qQc     Explicació de les teories de la Melanie Klein.

http://www.youtube.com/watch?v=5drUNviakdk&feature=related  Explicació de les teories de Carl Jung

http://www.youtube.com/watch?v=HKehfKHIpu4&feature=related  Vida i obra de Freud.

http://www.sigla.org.ar/index.php?option=com_content&view=article&catid=41:espejo-19&id=84:biografia-de-ana-freud-1895-1982&Itemid=104      Biografia de l’Anna Freud.

http://www.psicomundo.org/klein/bibliografia2.htm    Biografia de la Melanie Klein.

Per acabar he inclòs algunes cites de Plató per a fer una reflexió individual:

Cualquiera que despierto se comportase como lo hiciera en sueños sería tomado por loco.

Dijo Platón que los buenos son los que se acontentan con soñar aquello que los malos hacían realidad.

La voz del intelecto es apagada, pero no descansa hasta haber logrado hacerse oír, y siempre termina por conseguirlo, después de ser rechazada infinitas veces.